Entrades

Nova York com a casa

Imatge
Ja sóc  una altra vegada a casa. Vull dir que  he tornat a Nova York. He trobat una habitació a corre-cuita per airbnb, una altra, per tots els dies que hem queden abans d’agafar l’avió. El mètode, per si us serveix, és el d’escriure simultàniament, sense reservar, per veure si els dies que busques estan disponibles. Així t’estalvies de fer la reserva i que després te l’anul·lin, i també, en teoria, pots veure els que estan més al cas. En el meu cas, en la desesperació de la pressa, vaig agafar el primer que va contestar. Un pis d’estudiants. La meva habitació es força gran, amb sol tot el matí, i dóna a un carrer sense trànsit. Obro la finestra de bat a bat i ara, que és de nit, entra l’aire fresc. I de dia, de lluny, se senten unes campanes. Què més es pot demanar? La resta  no té importància: que els llençols no els haguessin canviat, que la banyera s’embossa i es torna molt relliscosa, o que la nevera, completament plena, tingui les lleixes plenes d’aigua que riellen al calaix

Mont-real(2)

Imatge
Agafar una habitació en un pis d’airbnb té l’encant d’una cita a cegues. Mai no saps què et sorprendrà, amb qui et trobaràs, amb quants de gats compartiràs llit. Però en aquest cas vaig tenir sort, i em van acollir una encantadora parella brasilera, en un piset a les afores. Ja he abandonat la meva aposta per allotjar-me al centre, perquè sempre en surto escaldat, pagant molt per mals serveis. Vaig arribar a mitja nit, apallissat de seure tantes hores al bus, i més encara de l’hamburguesa amb salsa americana que havia engolit de pressa, dels nervis, en una àrea de servei. Em vaig dedicar tot l’endemà a dormir. Vaig dormir encara que la finestra donés a un carrer amb força trànsit, i que el gosset de la parella rasqués la porta al matí. Ja m’era igual, havia fet pell gruixuda. Em va entristir que la parella aquesta ja havia perdut completament les arrels. Tenien la nevera plena de pre-cuinats i cerveses. Per beure en comptes de gots tenien pots de vidre, com els de les conserves. E

Una (altra) segona joventut

Imatge
Com en l’estimat programa de ràdio dels Viatgers de la Gran Anaconda, l’aventura continua! Aquesta vegada el repte és explorar el Parc Nacional de Forillon , a la part més septentrional (ho he buscat, vol dir “al Nord”) de la Gaspésie. A més, aquesta vegada ho faré:  1) amb una nova companya de viatge, l’Anne-Sophie (una valona molt flamenca) 2) dormint en una minúscula tenda de 40 dollars i 3) com a mitjà de transport “la pouce” o dit gros per fer auto-stop, no confondre amb “la puce” o puça, que és només canviar la forma de la u i tothom riu. La primera etapa va ser superada a un 50% dels punts. Vam aconseguir sortir de l’Alberg Festive a dit, i aquí haig de dir que vaig ajudar una mica la sort en preguntar un per un a tothom que veia si ens portava cap al Nord. Sí! Una parella ens va acceptar, i vam fer 2 hores amb les motxilles sobre les cuixes i la tenda i el sac de dormir a cada costat. Si tenim un accident, vaig pensar, com a mínim seran una mena d’airbags de pobre. L

L’humor en temps de guerra

Imatge
Sembla que han passat per fi els dies més sanguinolents d’aquesta barbàrie, i tothom ha quedat retratat exactament tal com és (per si quedaven dubtes). Des de tant lluny les notícies tenen menys relleu emocional, semblen com el relat d’un país exòtic al costat del Mar Bàltic. El meu record d’això serà el de les fotos dels desgraciats nens de Ripoll que van acabar com a terroristes. M’imagino el dolor i la misèria doble de les seves famílies. Vergonya i dolor. Com ens pot haver passat? Em sembla molt més interessant esbrinar això que els infinits detalls de la massacre. Entre tanta sang no he tingut humor per posar-me a escriure fins ara, també per manca de silenci i d’espai físic i mental una mica net. Cal dir però que el viatge ha continuat, malgrat els malgrats (la frase castellana A pesar de los pesares té encara una altra volta si resulta que es diu a Malgrat). Vet-ho aquí novament alguns apunts, sense més pretensió que la de divertir-vos una mica. Si de cas, si un dia us tro

Els animals de Percé

Imatge
El Canadà és realment un país molt amable, i això fa que la gent estigui relaxada i sigui molt fàcil fer amics. En aquest cas, i perdoneu la reiteració, al bus mateix de Quebec a Percé he conegut dues rosses franceses que anaven justament al mateix alberg que jo, l’Auberge La Maison Rouge. Nota: sóc conscient que dir ‘rosses franceses’ és com no dir res. És només un color de cabells, que ni implica ni deixa d’implicar que hagin o no guanyat un premi Nobel de física. Bé en tot cas he passat aquests 4 dies amb aquestes noies, compartint una mica les aventures que proposa el lloc. Percé és una vila a vora de mar, de cases baixes i tranquil·les. Va ser un centre mundial de bacallans (en el sentit literal). D’aquestes aigües sortien bacallans secs per tot Europa, perquè es veu que la particular barreja d’aigua del riu i de la mar les fa molt fèrtils. Ara en canvi ja no queden bacallans, no se sap perquè, i a canvi ens treuen a passejar als turistes en els vaixells. Percé va ser

De Quebec a Percé o ol viatge a un mateix

Imatge
Nota de l'editor: hem decidit incloure aquesta part del viatge només a títol ilustratiu. En efecte, l'autor reitera els pensaments ja exposats en altres ocasions, i les peripècies per les que passa són també molts semblants. De tota manera, com que la vida és una reiteració aquí ho teniu. (Podeu posar com a música de fons Manu Chao Desaparecido (cuando llegaré)) Fujo una vegada més, no tant de la ciutat de Québec com de l’alberg on he anat a parar, víctima tant de la meva imprevisió (improvisació) com del meu límit pressupostari (garreperia), que he posat en un total de 100 dollars diaris. 100 dollars deuen ser unes 14000 pessetes. Us imagineu, cada dia, gastar això? Amb 200 pessetes anava a Torroella al Cine Petit, doble sessió, i encara podia berenar una coca a la mitja part. L’ésser és un remolí en constant dissolució i recreació. Quina relació tinc amb aquell nen de les celles gruixudes, jo sóc ell o ell era jo? M’imagino una mena de bossa a l’espai-temps, amb r

Aventures naturals

Imatge
Une nuit comme il faut Esportives al forn Vam aprofitar bé l’apartament que ens va arribar caigut del cel. Vam fer un sopar, per fi, com a casa. Jo em vaig fer unes pobres cloïsses que vaig trobar arraconades a la peixateria d’un super, al costat d’uns talls de salmó tristíssims i d’unes truites que semblaven fetes de cera. Més que una peixateria era un enterrament, vaja. La Virginie es va fer un plat típic de l’Ile: pebrot, carbassó i carn picada que va carbonitzar en una paella mitja hora, fins que va quedar, finalment, el menjar immenjable i la paella, inservible. Ja després de sopar vaig examinar les meves esportives, completament molles del dia. Què podia fer per eixugar-les, si la calefacció era tancada? Sabeu, la diferència entre un nen i un adult és que el nen no posa límits a la seva imaginació. Doncs... Vaig agafar doncs les vambes i les vaig posar al forn, com si fossin pomes, això sí, a temperatura mínima. Malgrat els xisclets de protesta infundats (qüestions