Els animals de Percé

El Canadà és realment un país molt amable, i això fa que la gent estigui relaxada i sigui molt fàcil fer amics. En aquest cas, i perdoneu la reiteració, al bus mateix de Quebec a Percé he conegut dues rosses franceses que anaven justament al mateix alberg que jo, l’Auberge La Maison Rouge.

Nota: sóc conscient que dir ‘rosses franceses’ és com no dir res. És només un color de cabells, que ni implica ni deixa d’implicar que hagin o no guanyat un premi Nobel de física.

Bé en tot cas he passat aquests 4 dies amb aquestes noies, compartint una mica les aventures que proposa el lloc. Percé és una vila a vora de mar, de cases baixes i tranquil·les. Va ser un centre mundial de bacallans (en el sentit literal). D’aquestes aigües sortien bacallans secs per tot Europa, perquè es veu que la particular barreja d’aigua del riu i de la mar les fa molt fèrtils. Ara en canvi ja no queden bacallans, no se sap perquè, i a canvi ens treuen a passejar als turistes en els vaixells.

Percé va ser un nucli d’activitat nacionalista quebequesa molt important, amb nuclis durs de gent amb barba i mala cara, fins al punt que se’ls va acabar anant la pinça i van pelar a un ministre canadenc. Hi ha una casa que en diuen la casa del pescador que era on es reunien els conspiradors, i que ara, naturalment, es pot visitar per un mòdic preu (amb foto sense flaix).

L’atracció principal és un penyasegat vermellós i una illa plena d’ocellots. A l’illa hi havia viscuts pescadors de bacallans fins fa uns 40 anys, i fins fa només una vintena d’anys a l’hivern es podia travessar els 2 km de separació per sobre el gel. Ara seria impensable.

Ara venen algunes de les meves reflexions que ja esteu impacients.

Vam agafar d’hora el ferry que ens portava a veure l’illa. En aquesta ocasió el públic és una mica més actiu que el de veure les balenes. Porten càmeres enormes (que molts no saben fer anar) i fan fotos compulsivament a qualsevol cosa que es mou. Jo també en faig, per exemple a unes foques que es veuen arran de platja. De lluny com estic, a la imatge queda tant podrien ser foques com ous ferrats.

L’interès de l’illa és que hi nien uns ocells maldestres que es diuen Fou de Bassan. EL guia ens explica que l’ocell aquest ve a l’illa només per criar, un sol poll, i que després se’n torna a la mar profunda. Ho remata dient, emocionat, que cada any l’ocellot aquest busca la mateixa parella per reproduir-se. Em venen llàgrimes als ulls.

Un cop arribem a lloc és de veritat impressionant: un miler d’ocells posats un al costat de l’altre. És com veure la platja de Pals, cada un amb la seva tovallola i la seva sombrilla, però amb nius. Nius d’altra banda ben ridículs, en prou feines una mica de forat a la terra. De tant en tant un ocellot aterra, com si fos un avió avariat, amb un manyoc d’algues al bec per donar una mica de vida al niu. Sense resultat, perquè a la que gira el cap el veí ja les hi ha robat. O encara pitjor, els veïns tenen afecció a donar cops de bec als polls dels altres, fins al punt que, si els pares es despisten, els acaben matant. El més tètric és que els pares continuen cuidant el cadàver com si fos viu, i els veïns continuen picotejant-lo també, fins al punt que veies força ocellots cuidant una mena de pilota desinflada que era el seu poll. (Video)

Això mateix li comento al guia i li treu importància. Ha! Perquè no ho explica quan fa l’explicació, que són uns ocellots psicòpates assassins? Me’n recordo a Quebec, un altre guia, elogiant el boc, que és la mascota de l’única (i heroica) divisió francesa del Canada. Al boc aquest li pinten les banyes d’or, i el van escollir perquè l’animal aquest, es veu que defensa la seva família fins a pagar el preu de la seva pròpia vida. El guia ho va dir mirant-me provocadorament. Efectivament, jo, amb unes banyes d’or, no crec que defensés la meva família amb gaire èxit. Millor que ho faci un boc.

El millor de la visita, de llarg, és veure aquests ocellots desgarbats llençar-se en picat des de 50 metres per convertir-se en fletxes submarines i caçar sota l'aigua. Se'ls veu passar, escumosos, blancs, d'una elegància perfecta.

L’endemà decidim aprofitant que fa bon dia per anar a banyar a unes basses que hi ha a uns 20 km del poble. L’únic problema és que no tenim cotxe, però amb optimisme ens posem tots 3 a la sortida del poble a fer auto-stop, tots 3 ensenyant cuixa. Tres quarts d’hora més tard, em rendeixo a l’evidència: m’amago darrera unes mates, i quan, al cap de 5 minuts, para un cotxe, jo trec el cap. Hi ha lloc per mi?

Passem el dia estupendo a les basses, d’una aigua fredíssima que, per banyar-me, em farà practicar un mètode tibetà: cridar fort durant un minut. Escalfa el hara (punt clau sota el melic) i mobilitza el ki (energia vital). I mobilitza també la gent del costat, que fuig en desbandada.

Tornem després per un bosc preciós, i constato una vegada més que sol també estic molt bé, sobretot passejant pel bosc. Em molesta haver de mantenir una conversa, i també escoltar-la. M’avanço estratègicament i les deixo enrere, parlant de si, per les ungles, prefereixen un to o un altre de vermell.

En un altre excursió convidem un noiet japonès que estava podrint-se tot el dia al llit. Només respon si li preguntem, i amb una altíssima concentració. Vol ser professor de francès i anglès. L’únic comentari que fa per iniciativa pròpia és que ell, que es diu Mitsuji, va ser atacat a la tenda per 200 baboses, que es diuen namekuji. Fa gràcia, no? 200 namekuji contra un sol Mitsuji.

Al costat de l’alberg, sobre el sostre d’un edifici, unes gavines em miren amb sorna. Les miro d’espantar cridant, sense cap resultat. A la tarda passo per allà, i trobo, sobre la gespa verda, uns símbols esfereïdors, David-Lyncheians: dos peixos, bacallans, descarnats fins a l’espina, mirant-me amb l’òrbita buida. La venjança de les gavines.

Passo la nit del gall per culpa de l’entropia, la llei de la física que guia el desordre de l’univers. En el meu cas, coincideix que perdo els taps de les orelles amb l’arribada d’una família sencera de roncadors. Pare, mare, i fill, tots ronquen. En tons i ritmes creativament diferents, fins al punt de semblar una obra de música contemporània. No dormo en tota la nit, i m’aixeco finalment amb el sol per veure el mar. Prop del penyasegat, arriba un personatge de Jacques Tatí. Va per feina: amb la càmera, apunta, clic. Dreta, clic, esquerra, clic, endavant, clic, la dona posa’t aquí, clic. No et moguis, ell s’allunya, clic, i sense ni mirar-la se’n va corriol avall, cap al següent objectiu.

Em passo la tarda pensant en qui deu ser ara mateix al meu pis, i els agafo una mica de ressentiment. Sí, em paguen el viatge, però i ells, que bé que s’ho passen, i ben tranquils a casa meva. Em sembla que sóc una mena de rei a l’exili.

Ja deixo Percé enrere. Demà agafo un bus cap a un alberg que m’ha recomanant una de les noies rosses franceses. Es diu Auberge Festive, i segur que no us deixarà indiferents.