Aventures naturals

Une nuit comme il faut


Esportives al forn
Vam aprofitar bé l’apartament que ens va arribar caigut del cel. Vam fer un sopar, per fi, com a casa. Jo em vaig fer unes pobres cloïsses que vaig trobar arraconades a la peixateria d’un super, al costat d’uns talls de salmó tristíssims i d’unes truites que semblaven fetes de cera. Més que una peixateria era un enterrament, vaja. La Virginie es va fer un plat típic de l’Ile: pebrot, carbassó i carn picada que va carbonitzar en una paella mitja hora, fins que va quedar, finalment, el menjar immenjable i la paella, inservible.
Ja després de sopar vaig examinar les meves esportives, completament molles del dia. Què podia fer per eixugar-les, si la calefacció era tancada? Sabeu, la diferència entre un nen i un adult és que el nen no posa límits a la seva imaginació. Doncs... Vaig agafar doncs les vambes i les vaig posar al forn, com si fossin pomes, això sí, a temperatura mínima. Malgrat els xisclets de protesta infundats (qüestions d’higiene diu) de la meva companya de viatge, l’endemà jo tenia els peus secs, i ella no.
Les balenes

Parella afartat-se de crispetes
mentres miren balenes
L’endemà per fi vam anar a veure les balenes. Hi vam arribar just a temps! Per una vegada que no arribes just quan acaba de sortir i t’has d’esperar 2 hores. Va ser prou bonic. L’experiència consisteix en agafar un ferry amb unes 200 persones més. T’emboteixen en unes sales com fi fossis pollastres i, efectivament, venen crispetes que la gent menja amb golafreria mentre el vaixell va avançant cap al punt de trobada amb els monstres. Jo no vaig demanar crispetes. Ja em coneixeu que tinc una certa class, i el dia abans vaig comprar al super una bona safata de sushi (pels entesos, maki) que guardava a la bossa per fer realitat una de les meves fantasies: veure balenes, elles menjant kiri (peixets) i jo, també, menjant els meus peixets.
El viatge va estar ben amenitzat per una biòloga amb micro (si busquéssim una broma fàcil parlaríem de microbiòloga) que des de la proa anava comentant el que vèiem. Va dividir la vista de l’1 al 12 i així les 6 eren la popa del vaixell, les 3 la part de la dreta, etc. I anava diguent, A les 7, atenció, està a punt de sortir un rocal de nosequé, a les 2, mireu, un nosequé de noseon, així la gent anava cridant, extasiada, com si estigués cantant els números d’una quina. Però la veritat és que no es veia absolutament res. Com a molt, de tant en tant, el llom negre brillant d’un peixot d’aquells, uns instants, abans de tornar-se a submergir. De tota manera un parell de vegades sí que vaig veure una aleta, i l’entorn preciós del fiord i un temporal que s’acostava valien la pena.
Vaig seure doncs, disposat a assaborir el moment culminant: sushi en alta mar. En agafar la bossa, però, vaig notar que estava una mica molla de la part de baix. Vaig témer el pitjor. Sí. La safata havia quedat tombada, s’havia obert i ara tenia les boletes de sushi en una massa compacta al fons de la bossa. Què haguéssiu fet vosaltres, companys? El meu ventre roncava de pena. Vaig decidir aplicar la dita banyolina, Si la fira és dolenta, quina culpa hi té el ventre. Ho vaig tornar a posar a la safata, i no quedaven malament els sushi, només com si algú de la màfia els hagués apallissat. I nyam.
Vam tornar al cotxe i ens vaig dirigir novament cap al sud, per anar cap al parc natural de la Mauricie, on teníem llogades unes habitacions a un gite. Encara camí d’allà, la infatigable Virginie em va fer fer una excursió en un parc preciós, amb platja i illa inclosa. Al punt més remot del parc, a la platja, algú hi havia fet una bona barraca, nova, aïllada amb vidres dobles i tot. M’he imaginat com seria ser-hi a l’hivern, a fora amb -20 graus. Estàs tranquil, però, i els dimonis de la soledat? Cal doncs imaginar-me també algú amb mi, una companya també. La imatge es torna borrosa.
De tornada al cotxe, a una bona distància ja sentim la música d’algú que també ha arribat i ha decidit fer una barbacoa amb l’amplificador de música del cotxe a tot volum. Tothom ho troba normal.
El Parc de la Mauricie: aventures i desventures
Per fi agafem el cotxe cap al Sud. Tardem unes 4 hores, que passen a poc a poc, per una mena de túnel que és l’autopista enmig del bosc. Condueix la Virginie, i jo de tant en tant m’adormo. El mòbil va fent comentaris de tant, indicant els quilòmetres que falten, en americà. Som una família.
Amics per sempre
means you'll always be my friend
Ens dona la benvinguda a la Gite el propietari, un rialler i xerrador Ives. Quin personatge, aquest bon home. Ens prepara cada dia un esmorzar descomunal, desequilibrat, excessiu, ple de sucre, bacon, salsitxes, crepes. Ens explica mil històries, batalles, consells. Jo pràcticament no l'entenc. Té un accent quebequès adorable però incomprensible, que fa que per seguir-lo hagi d'emprar els meus poders telepàtics. Em poso davant seu mentre parla, jo el miro fixament, entro en tranç, i l'entenc. Podeu veure un video on parla del tema favorit dels canadencs: el sirope d'erable.
 i també trobem el que seria el nostre company aquests dies, en Damian. És el segon Damian que trobo en el viatge, també és francès. Cortès i silenciós, un company ideal. Per l’endemà fem el que ens proposa la guia: llogar una canoa, 1 hora de remar, 5 hores de caminar, 1 hora de remar de tornada.
Efectivament l’endemà lloguem la canoa, per a tres. Un cop pagada, ens la donen sense massa seguiment i nosaltres ens hi posem com podem. Ben coordinats com anem, encara no a 50 metres de la platja la canoa volca de costat i ens fot a tots tres a l’aigua, incloses les bosses amb la cartera i els mòbils a dintre.
Taxan... per sort jo ja havia deixat el meu mòbil bo al cotxe, i hi tenia el d’emergència, un de vellet que queda ben negat. Quan miro d’engegar-lo fa trrrrt trrrt i es desmaia. En canvi en Damian descobreix que el seu iphone no és submergible, ni resistent a l’aigua, ni res. Un cop ja remullats, tornem a posar dreta la canoa enmig de les burles dels altres grups de la platja i hi tornem a pujar. Ja som molls, no hi tenim res a perdre. Decidim: 1) jo, que estic al mig, seuré directament al fons de la canoa, i no a sobre la barra. 2) n’hi haurà sempre un que remi del costat contrari dels altres. 3) qualsevol que es mogui de costat rebrà un cop de rem al cap. Ens passem l’hora següent remant desesperadament d’una riba a l’altra del riu, embarrancant a cada moment, mentre ens avancen fins i tot un trio d’avis japonesos. És més humiliant encara perquè el del mig no rema mai, i els altres dos molt de tant en tant, sense perdre el somriure. Finalment descobrim que la culpa és de la Virginie. Bé, no és la culpa, sinó la responsabilitat: ella que va davant de tot, amb el seu rem és la que guia la canoa. Tot el que fem els altres, a darrera seu, no modifica gaire la trajectòria. Bé, us ho explico perquè un dia si us hi trobeu no feu el ridícul.

Un cop arribem a l’altre costat del llac, suats i molls, ens espera una bona caminada que fem amb optimisme. Com que és circular, arribats al punt més llunyà per fi dinem amb molta gana. Aquesta vegada jo tinc una amanida de  bròquil que hem comprat en una gasolinera. Me la miro amb precaució però la gana apreta.
A la tornada es desencadena el drama. Si hagués estat a l’anada haguéssim reculat, però els maleits, els mosquits, han esperat a tenir-nos al seu abast la màxima estona possible. Ens aturem per treure el repel·lent contra mosquits que ens ha donat l’Ives. Salvats? No! El repel·lent és per ruixar a l’habitació, no per posar-nos a sobre la pell! Què preferim, morir d’urticària química o nafrats pels mosquits?
 I quins mosquits! Quines piruetes, quina velocitat, quina constància, quina determinació! Aquests aconsegueixen picar-nos fins i tot fent la marxa a velocitat de marxa olímpica. Surten no se sap d’on i van cap a braços i cames, sense vacil·lar, determinats, i allà es queden i et piquen amb alevosia. Amb les mans has d’intentar esclafar-los però encara no has acabar d’una cama ja els tens al braç i has de tornar a començar, i et massacren viu. La imatge que tinc al cap és el cartell de King-Kong enfilat al World Empire Centre, amb les avionetes envoltant-lo i ell intentant derrivar-les. Jo faig la mateixa cara.
De tornada al kayac, ara ja anem prou lleugers i coordinats. Tenim la sort de veure un bitxo que va nedant pel llac davant nostre, traient el cap per mirar-nos de tant en tant com diguent, quin pal aquests. Més endavant veiem passar per sota l’aigua una ombra blanca com una exhalació. Metres mes avall es converteix en un ocellot negre que ha caçat un peix amb el bec.
Obertura

Com és que ens agrada veure animals salvatges? Per sentir-nos nosaltres igual? Però a mi personalment, per exemple, no m’atrau en absolut la idea de caçar peixos amb la boca. Ens fascina veure’ls, ells no han d’anar a l’oficina... I ja tenim la naturalesa tant lluny! Per exemple, en veure un d’aquests arbres l’altre dia, un auró blanc preciós, sabeu en què vaig pensar? Ikea! Tinc una tauleta d’Ikea feta d’aquest mateix arbre. O, què vaig pensar en sentir l’olor profunda, vivificant, fresca del bosc? Vaig pensar que feia la mateixa olor que el meu xampú, que diu, Con esencias del bosque! No tenim remei.
Per fi aconseguim tornar al cotxe. Com que he anat tota l’estona al fons de la canoa tinc el pantaló absolutament mullat i només em queda la solució de posar-me un banyador per no anar amb el cul moll. Com que porto l’anorac de camuflatge a sobre faig una figura lamentable, que fa riure als altres dos fins a la mort. I aquí em poso jo una mica trist. Resulta que faig riure també quan no vull fer riure. M’he convertit ja en una caricatura daliniana de mi mateix, el meu personatge m’ha robat l’ànima? Enfadat, arribant a casa me’n vaig al llit sense sopar i escolto a l’spotify cinc versions diferents d’un tema folc (Valvermeil)
Per sort l’endemà ja m’ha passat i podem gaudir tots tres d’una altra excussió. En aquesta la guia diu que és possible que veiem ossos negres. No són perillosos, diu. Només que no has de córrer per fugir, ni mirar-los els ulls. I doncs, què se suposa que has de fer? Treure el diari i llegir? Ni tampoc t’hi has d’acostar, i encara menys si és una femella amb les cries. Per mala sort, nosaltres l’únic animal que vam veure no feia 100 kg sinó 50 grams: un gripau. Preciós, camuflat entre les fulles. Ens va mirar i se’n va anar d’un salt.

Nota: aquests records meus es comencen a assemblar, amb gran alegria, als del llibre Three men on a boat, de Jerome K. Jerome, on també hi ha tres aventurers en una barca, que en aquell cas és més grossa, i un gos, que nosaltres no tenim.
Ja acabo el relat d’aquests dies. Hem tornat el cotxe a Quebec ciutat, m’he acomiadat amb llàgrimes de la Virginie, i estic ara sol, escrivint en un minibalneari que hi he trobat al costat de l’agència de cotxes. És el balneari d’un hotel, i he pensat que davant del dubte, hi podia anar. Vull dir que ningú controla l’entrada. He llegit bé les regles i hi posa que t’has de dutxar, però no que has de pagar. A més, amb els impostos que pago bé em mereixo una tarda fent sauna. Per dissimular una mica he agafar una tovallola humida que havien deixat en un cove i així sembla que sigui de l’hotel. Des de la sauna he trucat a la meva mare, la Maria Dolors, a qui des d’aquí aprofito per saludar. Li he explicat la meva trampa i m’ha dit que quina barra. Quina barra?- no! li he dit, quina vista!




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Una (altra) segona joventut

El desallotjament