Nou New York

Penjant durant una classe de teles. Últim dia a Berlín. Nova York, vull dir. Són iguals totes les ciutats ? Ens sembla que cadascuna té el seu caràcter, una ànima emanada dels milions d’éssers que l’habiten. Van al cel aquestes ànimes? On són ara les ànimes gastades de les ciutats esborrades pel temps? Tot el que els primers dies vaig fer en bici com una exhalació aquests dies ho he fet al ritme viu del meu pas. No sé si tinc el pas més lleuger que el meu avi Pepe, que cada dia, deia, feia quilòmetres a la riba del Ter. O que el meu pare Josep, que ara també els fa. Com més passen els dies més sembla que sigui la meva família, no jo, qui explica aquesta història. A mode de resum, aquí tenim una llista d’éssers de la ciutat: Humans . Quantes persones he creuat caminant pel carrer? Quants missatges de la seva samarreta he llegit, i quantes dones he trobat o no atractives, i m’han trobat o no atractiu. M’han pres per un puertoriquenyo, els he pres per russos o per jueus o per

Quan algú comença una carta amb: No us espanteu, estic bé. Ja penses immediatament – mèu, està fotut. Estic escoltant el trio N. 2 per piano per Shubert . El va escriure quan estava ja molt malalt. Sabia que probablement li quedaven pocs mesos de vida, i malgrat això, potser per això, és una obra mestra. Delicada, vívida, amb moment d’intensitat, també d’intimitat, i de reafirmació vital. Quan penso que Shubert és mort, i tants burros són vius! El que m’ha passat és que aquests últims dies he tingut una dosi massa alta de mi mateix. Tinc un empatx de David Lloret, i em costa de pair. M’imagino ara com es diria un medicament per aquest tipus d’empatx- Loretol? Loretina plus? Bàsicament m’he passat una setmana expandint el cos cap a noves disciplines físiques. He trobat una sala (omfactory) on per un preu molt raonable, 50 dòlars, podies anar a les classes que volies. La novetat és que tenien teles penjant del sostre. Una mena de trapezi de tela, amb el que podies fer molt

Jo sóc el de l'esquerra de la foto Després de l’expulsió de l’habitació de la Carol em dominaven diverses emocions. Ràbia per la injustícia, incredulitat de veure com una agencia com airbnb, que jo considerava seriosa, ho havia pogut permetre, i també una certa por, com si m’haguessin agredit. I és que de fet va ser una agressió, i ara em sento una mica tocat. En aquests moments s’agraeix especialment el suports de la família, els amics... i dels cinc gats amb qui estic compartint pis. Però anem a pams. Vaig passar la nit després del desallotjament al centre de ioga prou bé, només amb un petit detall: vaig dormir a la mateixa habitació que en Sidney, l’esquelet que fan servir per explicar anatomia. És de plàstic i de molt bon humor, però a la penombra, com que el tenen penjat, l’aire dels ventiladors l’anava fent girar i era una mica macabre. L’endemà em vaig regalar un bon esmorzar i ja vaig anar amb la motxilla cap al nou pis que havia reservat, novament amb airbnb. Em

Divendres Us demano una mica de paciència, estimats amics, perquè pugueu entendre plenament què faig a les 11 de la nit en una sala de ioga de Manhattan, escrivint-vos les meves batallates. Llegiu-ho tot i potser m’entendreu una mica més, a mi i a la naturalesa humana. Tot va començar... Abans d’ahir em sentia sol i miserable. Sense amics. Quina paraula tan vaga, amic. Què és un amic, al cap i a la fi, si hi ha mil amistats diferents? El cas és que sí, que m’ho estic passant molt bé rondant per Nova York, però igualment no és fàcil viure una experiència genuïna, aconseguir fugir del tòpic turístic global. És inevitable que quan viatges sol hi hagin moments delicats, en que et sents sols i ja estàs fart de mirar instagram. Mires l’agenda i veus que els amics i família d’allà (vull dir d’aquí Girona) dormen, i que els d’aquí (d’allà per vosaltres) no estan prou consolidats com per arriscar un (altre) no en proposar una activitat extra-escolar. Doncs durant una classe de ioga una

Un nou dia preciós a Nova York. Des de que vaig decidir fer només tres activitats al dia estic més alleugerit; dormo més bé i ja no em fan tant de mal les cames d’anar en bici amunt i avall. Ja no pateixo atacs d'angoixa de no arribar a la propera classe de blues, o d’haver-me oblidat els pantalons de ioga. Avui no tenia classe al matí, o sigui que m’he pogut posar al dia de tota la paperassa que m’acompanya: de respondre mails, passar apunts, revisar facebook, likejar instagrames. I després he decidit sortir a conèixer NY. La meva estratègia és d’agrupar les recomanacions de la guia segons proximitat en una mateixa àrea, i avui tocava el Pont de Brooklyn i China Town. Hi he anat tranquil·lament, i m’he trobat pel camí imatges que m’han semblat interessants: treballadors de les obres fent una pausa per dinar. De venedors xinesos en botigues minúscules, o de recol·lectors ambulants d’ampolles de plàstic. Tot de personatges que no veuen els nostres ulls àvids de postals. És c

Jo mateix decidint què faig el week-end El dissabte em desperta amb pluja i decideixo que és un bon dia per anar a visitar el Met, el museu d’art.  En comptes d’agafar la bici decideixo d’anar-hi en bus, com amablement el meu google em suggereix. I recordo, oh recordo, us en recordeu dels nervis que teníem quan érem petits i sabíem que l’endemà agafaríem un autobús? Hi pujàvem com si fóssim txecs àrabs, admirant cada petit detall, que fèiem nostre. I si, a més a més, plovia, ja era la felicitat suprema. Trepitjar les basses amb les Katiusques (ara ningú en té o sí) i refugiar-te sota la protecció del paraigua, sentint la pluja a sobre a ràfegues picar sobre la tela. Tot fent aquestes reflexions ja l’autobús em deixa a davant de esplanada del museu. El primer que veig: una llarga corrua de gent emplena des de l’entrada uns 500 metres. Ja m’ho semblava a mi, un mal dia per anar el museu. Però com que ja sóc aquí decideixo astutament el pla d’acció: 1) comprar l’entrada per internet

Community Arribo per fi a casa a mitja tarda, després d’un dia complet fent ioga i bici amunt i avall de Manhattan, i decideixo sortir a explorar el barri. És un barri d’edificis de poques plantes, 4 o 5, de carrer amples i ben cuidats i arbres frondosos. La impressió és molt agradable. Només una mica més enllá els edificis són més alts i en bloc i la sensació és diferent, de barri de blocs. Aquí al costat hi ha un jardí comunitari. És una mena de punt de trobada que, tot i que és a càrrec de la ciutat, els veins fan seu. Hi passejo tranquil·lament, admirant la vida vegetal i animal que hi floreix. Sota una glorieta un grup d’adolescents xerra animadament. Un té música al mòbil, i quan passo pel costat fa el gest de voler ballar amb mi. Hip-hop? Agreeixo la complicitat. Més endavant començo a xerrar amb una noia que passeja el gos. Li pregunto que com és que no el porta a jugar amb els seus amics (del gos), perquè en un altre parc hi ha un espai reservat. Em diu que li portava

Camions Els camions aquí són enormes. Devastadors. Semblen dinosaures de metall, poderosos, irrevocables. Tenen formes molt més boniques que a casa nostra, amb més corbes, més ben cuidats, pintats de vermell o de blau, amb detalls metàl·lics brillants.. Semblen sortits d’una pel·lícula americana. Ambulàncies Abans de venir em pensava que veuria un parell o tres de tiroteigs per dia, i que la gent aniria pel carrer amb el rifle apuntant-se els uns als altres, dispara tu primero. Doncs no, res. Encara no he vist ni un trist Colt. En canvi els encanta mobilitzar els vehicles d’emergència. Com que tenen el volum baix, no els veus fins que els tens a tocar. Veus llums blaves i vermelles flaixejar a les façanes del edificis, i vas mirant al costat. On és, on és? Passa un enorme cotxe de bombers, una ambulància on hi podria cabre tota la junta del Barça, un parell de cotxes de policia. Un cop han passat, sovint ho rematen al cap d’una estona un parell de vehicles més, que passen amb determi

Avui per fi he fet classe amb la profe que venia a conèixer, l’Allison. M’ha agradat moltíssim, tant per la tècnica, per les idees, pel respecte. I perquè m’ha fet una mica el protagonista en fer-me fer adho mukha vriksasana davant de la resta d’alumnes, unes colla de senyores venerables que l’escoltaven pacientment i tremolaven en les postures. M’ha anat bé per recuperar el meu ego malmès de la classe de blues ahir. Dedico la tarda a explorar la ciutat en bici. Ara ja sóc un home lliure! Agafo el camí que voreja el riu fins arribar a on hi havia les Torres Bessones. En bici tranquilament, veig una imatge que em trenca el cor: una senyora força fotuda físicament, en cadira de rodes, passeja un gosset al costat del riu. Tots dos semblen molt contents. Abans d’arribar-hi em saluda una figura imponent, una mena de Morder metàlic: el World Trade Center. Uns núvols es van congreiant, trona. Arribo al memorial, que m’ha impressionat: 2 piscines enormes amb aigua caient primer d