Una (altra) segona joventut

Com en l’estimat programa de ràdio dels Viatgers de la Gran Anaconda, l’aventura continua! Aquesta vegada el repte és explorar el Parc Nacional de Forillon, a la part més septentrional (ho he buscat, vol dir “al Nord”) de la Gaspésie. A més, aquesta vegada ho faré:  1) amb una nova companya de viatge, l’Anne-Sophie (una valona molt flamenca) 2) dormint en una minúscula tenda de 40 dollars i 3) com a mitjà de transport “la pouce” o dit gros per fer auto-stop, no confondre amb “la puce” o puça, que és només canviar la forma de la u i tothom riu.

La primera etapa va ser superada a un 50% dels punts. Vam aconseguir sortir de l’Alberg Festive a dit, i aquí haig de dir que vaig ajudar una mica la sort en preguntar un per un a tothom que veia si ens portava cap al Nord. Sí! Una parella ens va acceptar, i vam fer 2 hores amb les motxilles sobre les cuixes i la tenda i el sac de dormir a cada costat. Si tenim un accident, vaig pensar, com a mínim seran una mena d’airbags de pobre.

La meva amiga Anne-Sophie

El destí de moment no era càmping sinó un allotjament tret d’una pel·lícula anglesa sobre el segle XIX. De decoració barroquíssima, terra de fusta i dos gossos que et seguien fins i tot al lavabo. La dama, encantadora, ens va explicar durant mitja hora, a l’arribada, anècdotes molt divertides sobre els gossos (us ho podeu imaginar). L’endemà també van ser ells els protagonistes de l’esmorzar, i més encara perquè, entre lladrucs d’entusiasme (dels gossos) els va donar l’última crep que de totes maneres, diu ella, sempre surt malament.

Seguint novament la tècnica d’autostop preventiu vam acorralar una parella de Rennes que anava cap al Parc Natural, i amb ells vam arribar al Camping de destí. L’Anne-Sophie volia fer càmping sauvage, que no és el que sembla sinó només fer-ho perdut enmig de la natura. La perspectiva d’estar a mercè dels óssos negres en una tenda minúscula no m’atreia del tot (prefereixo morir d’un vici més gustós) així que vaig aconseguir, prèvia reunió del comitè de coordinació, acampar en una parcel·la degudament documentada, amb uns lavabos preciosos a prop.

Això dels óssos no és cap broma. No és que siguin carnívors, sinó que se senten molt atrets per les olors. Les segueixen, i amb la gana que tenen no s’aturen davant de res. A vegades fins i tot per desodorants, perfums, o pastes de dents (un ós d’aquests m’aniria bé a vegades en alguna classe). Així la solució és tancar el menjar lluny de la tenda, penjant-lo d’una corda o en una de les caixes que els quebequesos, previsors, han habilitat.

El porc-espí (fixeu-vos quina expressió)

Així vam passar un parell de dies molt feliços trescant pels camins del parc natural. D’animals no-humans només vam veure un porc-espí enorme enfilat a un arbre. Ja s’havia acabat d’atipar de la fruita de l’arbre, i reculava en la branca pas a pas, lentíssimament, mirant-nos amb ulls desorbitats. Vaig tenir la temptació, no sé per què, d’explicar-li algun acudit de l’Eugenio, però no ho vaig fer perquè la meva amiga ho va desaprovar profundament.

En aquestes caminades em va passar una cosa molt pertorbadora: sentia que, dia a dia, el peu esquerra, i també tota la cama esquerra, se m’anaven com encongint, fent-se petits, i espatllant, com si es tornessin de fusta. És una sensació molt incòmode caminar amb un peu de fusta, i com més caminava més angoixant es tornava. L’arrel del problema, amics, és que portava ja masses dies sense fer ioga Iyengar! L’endemà em vaig aixecar ben d’hora i a l’edifici dels lavabos, sobre el tapís que m’acompanyava, vaig fer una bona sessió de trikonassanes que em van deixar com nou.

L’endemà, abans de la següent etapa, passejant per la platja vaig fer una bona banyada en les aigües gelades i també un aperitiu ben saborós de les algues que, seques sobre les pedres, havien quedat molt bones, ‘crocantes’. Ella, per la seva part, es va entretenir una bona estona seguint el rastre llunyà d’una balena, que al final va resultar ser dos submarinistes traient aigua pel tub de respiració.

Ja tocava  fer ‘la pouce’ i sortir del Parc Natural. Com que no vam trobar ningú del Camping que sortís, vam fer un enorme cartell amb el meu tapís de ioga, on posava Gaspé/Percé. Allà vam esperar, i esperar, i somriure... i allà, amics van sortir les primeres divergències amb la meva amiga. Portàvem ja masses hores plegats, suposo. Ens vam barallar com dos galls (de baralla esclar). Em va retreure amargament que havia comprat una ampolla de plàstic de manera innecessària. Jo vaig contra-atacar i li vaig recordar la política col·laboradora d’una part de Bèlgica durant l’ocupació pels nazis. Sí, sembla que no estigui relacionat però en el fons sí que ho està (el fil lògic el deixo per un altre dia).

Finalment un pare de família, potser divorciat, que viatjava amb els dos fills i els seients justos es va apiadar de nosaltres i ens va portar a la seva furgo. Tant li feia que, sense seient, rodoléssim com baldufes a cada corba. Ens va deixar a una platja preciosa on feien surfing. Allà vam trobar un allotjament enorme (després de la tenda tot semblava enorme). Vam fer un intent de reconciliar-nos: ella em va regalar un bacallà sec que havia trobat a la botiga de queviures del costat, i jo em vaig encarregar de coure sobre una graella la carn al punt.

L’endemà ens vam llevar d’hora per agafar un bus, abandonada ja la idea romàntica de fer auto-stop. A les 6 del matí, tot just sonat el despertador, sense encomanar-se a Déu, ni al diable, ni a mi, va posar la música del mòbil a tot drap. Vaig contar a 10, a 100, sentint que se’m crispaven fins a les mitocòndries. I va petar tot. Qui té més dret, el silenci o la música? Per mi el no-silenci és pol·lució, més greu encara que el plàstic més letal, per ella en canvi és normal de llevar-se animat.

Així vam agafar el bus quan va arribar, però amb destins diferents. Hores més tard, moltes hores més tard, ja sol a punt d’arribar a Montreal, vaig pensar que malgrat tot era una sort haver viscut tot això. De la meva bossa, a més, en sortia una olor sorprenent: el bacallà sec, que s’havia mullat amb l’aigua de l’ampolla de plàstic, i portava ja unes quantes hores fermentant.

Imatges de postal

Vídeo d'uns músics del parc: