Mont-real(2)

d’agost 26, 2017

Agafar una habitació en un pis d’airbnb té l’encant d’una cita a cegues. Mai no saps què et sorprendrà, amb qui et trobaràs, amb quants de gats compartiràs llit. Però en aquest cas vaig tenir sort, i em van acollir una encantadora parella brasilera, en un piset a les afores. Ja he abandonat la meva aposta per allotjar-me al centre, perquè sempre en surto escaldat, pagant molt per mals serveis. Vaig arribar a mitja nit, apallissat de seure tantes hores al bus, i més encara de l’hamburguesa amb salsa americana que havia engolit de pressa, dels nervis, en una àrea de servei.

Em vaig dedicar tot l’endemà a dormir. Vaig dormir encara que la finestra donés a un carrer amb força trànsit, i que el gosset de la parella rasqués la porta al matí. Ja m’era igual, havia fet pell gruixuda. Em va entristir que la parella aquesta ja havia perdut completament les arrels. Tenien la nevera plena de pre-cuinats i cerveses. Per beure en comptes de gots tenien pots de vidre, com els de les conserves. Em desconcerta molt això, ja m’hi vaig trobar en un bar de ciclistes de Girona. Jo prefereixo beure en un got, i que em facin veure en un pot em fa venir ganes de refundar Unió.

Quan em vaig llevar em vaig arribar a l’hostal on m’havia allotjat la primera vegada, feia 2? 3? setmanes. Hi vaig recollir tota la roba i sabates que hi havia deixat en dipòsit aquella vegada, per no carregar-ho tot el viatge. En un xino vaig comprar una enorme bossa de mà de tela negra plastificada, i ho vaig entaforar a dins. No era qüestió de deixar perdre aquest tresor de roba bruta! Amb tot això, carregat com un burro, vaig caminar cap al metro, però de camí, quina delícia, em vaig trobar amb una desfilada de models.

Estic molt i molt a favor de les desfilades de model, i en general del culte al cos. Sento una gran admiració per les noies que aconsegueixen desfilar enfilades en aquelles sabates de taló altíssim i prim. De fet crec que aquestes sabates haurien de ser obligatòries per a tothom, homes evidentment inclosos, i portar-les tot el dia, en totes les ocasions. I ens hauríem d’entrenar a caminar cap endavant, cop de cul a la dreta, fins al final, d’esquenes, cop de cul a l’altra costat, mirada James Bond, adéu.

A la passarel·la, a més, a darrera seu dues pantalles enormes retransmetien en directe el que els nostres ulls ja veien. Com diguent, veieu, és veritat, surt a la tele, i és exactament això! Coms galls dindi.

L’endemà vaig anar fer un volt. No tenia ganes de fer de turista, de veure el que està pensat i fet perquè ho miri un turista i confirmi que el que les guies diuen que hi ha a la ciutat és veritat. I vaig tenir sort: passejant a l’atzar em vaig trobar amb un carrer engalanat amb un sostre de boles de colors, preciós. Era el barri gai, però a aquella hora, a les 4 de la tarda, no hi havia massa ambient. Vaig anar passant, gaudint de tota la vida social del lloc. És una ciutat molt bonica, amb molts petits locals. En una cafeteria alternativa podies seure sense prendre res en una mena d’altells amb coixins, o al voltant d’una taula rodona amb una nòria de Lego que s’anava movent.

Encantat com anava vaig entrar també a una botiga d’accessoris per a gais. Vaig pensar, no se sap mai, els meus amics insisteixen molt. A l’aparador, un maniquí amb calçotets suposadament militars. Entro, una gran sala, una mena de magatzem, fosc, amb sostre molt alt. En un costat, tota una paret amb productes de cuir: corretges, morrions, i també fuets. M’estalvio bromes òbvies de comparar-ho amb una botiga per mascotes: la sexualitat de tothom s’ha de respectar, per més allunyades que ens semblin les seves fantasies. Vull que aquest sigui un espai lliure de sexisme. Sí. A la següent vitrina, el que semblava una màscara anti-gas, amb un tub connectat i tot. Em va començar a faltar aire. Vaig veure, fent com si res, que l’empleat portava una màscara, aquesta feta de cuir, amb un nas de porc. Faig fer veure que ho trobava el més normal del món, i vaig continuar més endavant, on em veig trobar davant d’unes escales que portaven al sotan. I allà ja les cames van dir que no, que no calia, que gràcies, i que adéu, i les meves cames van sortir totes soles del lloc. (Mare, pots tornar a respirar).

Vaig acabar la tarda plàcidament en un concert de jazz a l’aire lliure. A la mateixa plaça, al costat, una cua llarga de sensesostres esperaven el seu torn per una bossa en menjar d’una furgoneta d’una organització. Em vaig partir amb ells una bossa de frites (patates fregides) que no m’acabava, dubtant si sentir-me bé o malament. Però l’home que les va rebre va estar molt content.

I adéu Mont-réal! L’endemà vaig agafar el bus cap a Nova York. Són 8 hores, i d’aquestes gairebé dues te les passes a la duana, on fas cues interminables. Quan t’arriba el torn et fan obrir el teu equipatge, i en el meu cas van quedar esparverats de veure la bossa enorme plena de roba bruta, i el tapís de ioga. El guarda em va anar preguntant que què feia amb tanta roba, que per què anava a Nova York, que si de veritat era professor de ioga. Em vaig oferir a fer-li una postura i em va dir que no calia, que gràcies. Remenant la meva maleta va trobar un carregador de mòbil que jo havia perdut feia temps. Ell s’ho va mirar atentament i va fer cara de desil·lusionat.

Després de revisar-nos a tots, el bus va continuar el viatge.

En un moment donat, em vaig girar cap a la finestra i vaig veure uns núvols negres i blancs, intensíssims, de pel·lícula, enfilant-se fins a una illa llunyana, plena de gratacels. Ja era a casa, havia tornat a Nova York.