De Quebec a Percé o ol viatge a un mateix

Nota de l'editor: hem decidit incloure aquesta part del viatge només a títol ilustratiu. En efecte, l'autor reitera els pensaments ja exposats en altres ocasions, i les peripècies per les que passa són també molts semblants. De tota manera, com que la vida és una reiteració aquí ho teniu.

(Podeu posar com a música de fons Manu Chao Desaparecido (cuando llegaré))

Fujo una vegada més, no tant de la ciutat de Québec com de l’alberg on he anat a parar, víctima tant de la meva imprevisió (improvisació) com del meu límit pressupostari (garreperia), que he posat en un total de 100 dollars diaris. 100 dollars deuen ser unes 14000 pessetes. Us imagineu, cada dia, gastar això? Amb 200 pessetes anava a Torroella al Cine Petit, doble sessió, i encara podia berenar una coca a la mitja part. L’ésser és un remolí en constant dissolució i recreació. Quina relació tinc amb aquell nen de les celles gruixudes, jo sóc ell o ell era jo? M’imagino una mena de bossa a l’espai-temps, amb rotllos de pel·lícules de dibuixos animats i coques dolces, i un Einstein mirant-s’ho.

I és que en aquest últim alberg he dormit en una habitació petita amb 3 persones més. Una espanyola, la Maria, de Múrcia, i dos francesos. Per sort l’ambient és molt cordial. En tota la planta, amb 6 habitacions més, només hi ha un sol lavabo, la qual cosa ens obliga a para l’orella i corre quan està lliure. El porten una parella de Puerto Rico. Tenen el detall de posar al vàter un sol rotlle de paper, que evidentment en una hora s’ha acabat, i la resta del dia ens espavilem com podem. Com a mínim no malgastem paper.

El viatge ha durat uns quants milions d’hores. De les 9 del matí a les 11 de la nit, hem anat submergint-nos primer en un túnel infinit entre arbres, després llacs pintats de blau, i finalment una costa amb cases baixes. En una de les parades he vist un dels primers signes de civilització: un rètol on anunciaven moules (musclos) i ostres. M’ha omplert d’esperança.

Que  no ha durat gaire. El bus ha parat en una estació, i ens han fet baixar les maletes a terra per fer un canvi. El conductor ha anunciat que l’altre bus sortiria a les 2:45 en punt. Temps doncs per dinar i anar a fer un petit volt. Jo ho he fet el revés perquè no tenia gana, que m’ha vingut de manera ferotge quan quedava només mitja hora per sortir.  Amb presses he corregut fins al restaurant, un fast-food xinès amb una caixera molt simpàtica que m’ha dit que no em preocupés, que hi havia temps de sobres. Efectivament, en 5 minuts tenia a taula els fideus amb verdura, que he anat menjant aprensivament, tement que no em deixessin a terra. He anat a donat un cop d’ull al bus, i he vist que, com és lògic, la gent començava molt abans a pujar les maletes i a agafar el lloc. No tenir lloc a la finestra és terrible, perquè no em permet de dormir còmodament i encara tenia 5 hores per davant. He tornat al restaurant, li he dit a la simpàtica xinesa que em poses el dinar (els sucosos fideus) en una carmanyola i he corregut cap al bus.

Davant del bus hi havia la fila dels que anaven donant l’equipatge al conductor, que l’anava posant al maleter. Un cop fet això, entraven al bus i agafen lloc. Ah! Però, i si jo, en comptes de fer cua, entrada directament al bus i ja hi deixava la meva maleta petita? Així ho he fet, espaordit de la meva intel·ligència. Cap a la meitat del bus hi havia dos seients lliures, i hi he deixat la maleta de mà i, ai, la bossa on portava la carmanyola amb el dinar. (s’acosta el drama)

Ja tranquil·lament he baixat del bus, he lliurat la meva motxilla al conductor que l’ha posat a la pila, i pujant he trobat una noia francesa rossa amb qui havia parlat una mica durant l’espera. Li he dit, “Ah mira, jo tinc lloc”.  Caminant pel passadís cap als seients que havia guardat, veig que un guarro  havia embrutit el terra amb una riallada de taques marrons, probablement cafè. Arribo al lloc on tenia la bossa de mà. Aixeco  la bossa amb la carmanyola, i. I. La carmanyola evidentment s’havia bolcat i la salsa de soja empastifava no només el seient sinó que era jo qui havia anat empastifant  amb taques marrons tot el passadís. La noia ha mirat el seient, m’ha mirat a mi, i ha dit en un francès que semblava ideal per dir-ho: “No et preocupis, veig que tinc lloc més endavant”. He pensat que és cansat ser autènticament un mateix.

He aprofitat aquestes hores de soledat doncs per anar avançant en el llibre de Paul Auster, “4 3 2 1”. Està ambientat a NY als anys 60 i 70, i allà s’ha situat la meva imaginació. Al mateix temps anava contestant els missatges dels meus amics, vosaltres, a milers de quilòmetres, i encadenant els meus records, les meves il·lusions pel que m’espera, i tot mentre veia el paisatge passar davant meu. (no sé perquè em sembla que estic a Austràlia, tot i que no hi he estat mai) I encara pensava, quant d’això ho podré escriure al blog sense fer enrojolir als meus amics de vergonya aliena?

Quantes realitats! Una encavalca a l’altra, la mossega, s’hi barreja, la contradeix. L’alleugereix, la fa més lenta o més ràpida. Maldestre, contemplo el temps, com grans de sorra sota les ungles.

Escric això des de l’Alberg de la Maison Rouge, a Percé. L’ambient és molt agradable, tot l’interior és de fusta. Al meu costat, dos simpàtics nois juguen a un joc amb una play station amb el volum al màxim. Fa un quart d’hora els hi he demanat que si el podien treure, i simpàticament m’han dit que sí.