Nova York com a casa

Ja sóc una altra vegada a casa. Vull dir que he tornat a Nova York. He trobat una habitació a corre-cuita per airbnb, una altra, per tots els dies que hem queden abans d’agafar l’avió. El mètode, per si us serveix, és el d’escriure simultàniament, sense reservar, per veure si els dies que busques estan disponibles. Així t’estalvies de fer la reserva i que després te l’anul·lin, i també, en teoria, pots veure els que estan més al cas. En el meu cas, en la desesperació de la pressa, vaig agafar el primer que va contestar. Un pis d’estudiants.

La meva habitació es força gran, amb sol tot el matí, i dóna a un carrer sense trànsit. Obro la finestra de bat a bat i ara, que és de nit, entra l’aire fresc. I de dia, de lluny, se senten unes campanes. Què més es pot demanar? La resta no té importància: que els llençols no els haguessin canviat, que la banyera s’embossa i es torna molt relliscosa, o que la nevera, completament plena, tingui les lleixes plenes d’aigua que riellen al calaix de les verdures, que ha quedat ple fins a vessar, i que vessa l’aigua ara fins al terra de la cuina? Pecata minuta, amics. El que m’importa és que els meus companys de pis són silenciosos i els importa un rave si cremo l’habitació o em començo a depilar al sofà del menjador. No problem, man.

Ja em moc ara per Nova York sense problema. Metro amunt i avall, passejadetes d’una hora. El problema principal és l’ús del temps. Què hem queda per veure i fer, en aquests 10 dies?

Manifestació de pits a l’aire

Efectivament. Un amic m’envia que hi ha una manifestació per reclamar la igualtat entre el pit masculí i el femení, és a dir, que no sigui considerat una provocació de veure un mugró. Un de femení, perquè el masculí no està censurat. Sabíeu que a instagram i facebook ho estan? Tan bonics com són! M’acosto doncs a la manifestació, disposat a desfilar jo també amb el pit nu. El reclam és directe: anuncien que es manifestaran amb l’única banda de música femenina en top-less del món (jo crec que al Brasil també n’hi deu haver). Arribo allà i veig una imatge esfereïdora: la banda aquesta de dones són de fet les úniques que es manifestaran. Tot el carrer està vallat per la policia, per protegir-les d’una horda d’energúmens babosos que les miren des de la vorera, armats amb càmeres fotogràfiques que fan anar compulsivament. Me’n vaig, fastiguejat del meu gènere.

Un petit incís per proposar una manifestació pels drets d’una part de la societat també molt maltractada: els peluts. Sí, amics, sóc pelut, i com més va, més. Em recorda l’adolescència, que em van començar a sortir pèls de tot arreu sense demanar-me permís, però ara amb alevosia, perquè no estic segur de si abans hi eren o no. De veritat tenia pèls a l’esquena? Fa riure, i també fa vergonya. Per què haig de tenir vergonya d’una part de mi? Els pèls fan primitiu, fan bruto. Per què? Jo no hi estic d’acord i seguint l’exemple de les companyes, muntaré una manifestació a Girona per peluts. Potser la podríem combinar també amb una a favor del top-less. Ara que estan de moda els acrònims, seriem els PEPA (PEluts-Pits a l’Aire).

MOMA

Tothom em diu, ah, al MOMA, s’hi ha d’anar. T’hi pots passar dues setmanes! Doncs hi vaig i la veritat és que m’agrada molt, però m’agrada justament la part que encara és art diguem clàssic, la 5a planta. Allà hi ha la part de pintura que comença a evolucionar i a trencar amb el clàssic, però encara fent coses maques. A part d’allà, ja hi ha algun Miró que no acabo de veure clar, però quan comença amb quadres sencers pintats d’un color uniforme, amb una ratlla d’un altre, ja m’indigno una mica. A partir del 4rt pis ja la situació és completament indignant. Pastitxos infumables, conjunts que, per mi, no tenen cap mèrit ni poesia. De fet, al costat d’un d’aquests pastitxos, veig un guardià completament immòbil, recolzat a la paret. S’hi passa minuts així quiet fins a aconseguir mimetitzar-se amb el fons i tornar-se invisible. Llavors se l’hi acosta una japonesa incauta, mirant el mòbil. Ell es mou ràpid com un llampec, fingint que la saluda però per espantalar-la. Efectivament ella fa un petit xisclet, molt satisfactori. Em fa riure, i m’acosto a donar-li la mà. Així com a mínim passa l’estona.

La nevera, al MOMA.

L’altra reflexió es veure si voldrien al MOMA la nevera del meu pis, com un objecte d’art. La col·lecció de salses ketchup, les llets caducades, els pots de refresc pràcticament buits? No és tot una metàfora de la vida moderna? Us deixo una foto, perquè ho pugueu comprovar.

Invasió subtil

De bon matí agafo el metro per anar cap al centre de ioga. Com que el viatge és llarg, sec en un banc entre dos nois, però resulta ser massa estret i m’aixeco. A la parada següent, entra una dona negra, alta, enorme, amb uns malucs de gegantessa, i sense dubtar-ho es dirigeix al banc i entafora el cul entre ells dos. Sense manies va fent pressió cap enrere fins que els desplaça cap al costat. Llavors decideix que és un bon moment per meditar, i així ho fa, amb les cames ben obertes i els ulls en blanc. Els del costat dissimulen fent veure que miren el mòbil.

Avançament perillós

Un altre problema que tinc és quan passejo i intento avançar la gent. N’hi ha que tenen una habilitat diabòlica per endevinar cap on aniràs i posar-se just a davant i, a més, caminen balancejant els braços generosament cap al costat, de manera que hi ha una zona de perill per on, si hi passes, t’arrisquen a rebre un bon cop de mà als ous i, després, la mirada d’indignació corresponent, tractant-te de pervertit. Cornut i pagar el beure.

Precs i preguntes

Em trobo també alguns rodamóns al carrer. No gaires. Una dona dorm amb els ulls tapats per una vena, i al seu costat un cartell diu que està embarassada i que necessita 38 dollars per agafar el bus cap a casa. M’imagino la història d’aquesta dona. Com a començat, se’n sortirà? Me l’imagino arribant en bus a un lloc remot de Kansas, on l’esperen els seus pares emocionats que hagi tornat. Em temo que no serà així.

Una altra història: un senyor negre, ja gran, menja tranquil·lament en un banc del parc. Passa pel costat un noi amb tres gossos, i un d’ells justament escull el lloc per deixar anar la tifa. El noi, ben educat, la recull amb una bossa, i l’home es queixa també educadament que no hi ha dret. Té raó.

Em passo el dia fent ioga als centres que ja coneixia, i també pràctiques de circ en teles (tornaré fet un cranc). Avui he provat encara un altre centre de ioga que es diu Dharma Yoga. M’ha agradat moltíssim, i això que és un ioga molt diferent al que estic acostumat. El centre és enorme, en ple Manhattan. M’hi inscric sense problema, a la classe de nivell més elevada. Els pregunto si ho seguiré bé i em diuen que no m’amoïni, que adapta les classes. Jo m’imagino esclar que potser ens divideix per grups, o que té ajudants. Vaig cap a la sala, preciosa, i a la porta em creuo amb senyor indi vestit com de taxista, amb pantalons grisos i camisa. M’assec tranquil·lament a fer una mica d’escalfament sobre el tapís, i dono un cop d’ull a la fauna del lloc. Novament, la gent és molt cordial i acollidora. I quina sorpresa quan el senyor que em pensava que era taxista entra, es posa a davant, i comença a dirigir la classe. El mestre és ell!

La dinàmica de la classe consisteix en anar projectant en una pantalla una foto seva de quan era jove fent una postura clàssica. Ell la descriu així molt genèricament i la comença a fer, més o menys. Em sorprèn que és una estratègia molt efectiva. Bàsicament, fes la postura i calla. Al cap de poc estic suant la gota grossa. Ens fa fer unes sirsasanes que sempre havia evitat per por de fer-me mal. Aquí m’hi poso, i que sigui el que Déu vulgui. Malgrat tot, l’home destil·la bon humor i compassió, i això és molt saludable per igualar als que no ens surt la postura amb els superioguis que fan uns equilibris magnífics. La divisió per nivells és que tothom fa el que pot, i ja està. Tinc el privilegi, però, que ve dues vegades a proposar-me millores en el que faig (en una quasi em trenca els adductors en badha konasaana!) Acabem cantant uns mantres mitja hora, acompanyats de 3 músics, i estic molt content. Sento que aquest home m’ha obert el cor. Pots tenir tota la tècnica del món que si no hi ha el cor no vas enlloc. Novament, ioga!

S’està acabant ja l’estada. Les meves ganes de tornar són ja més calmades, ara que puc contar els dies que em queden amb els dits d’una mà. Aquí la tardor ja hi ha tret el cap, i tenim dies de pluja que em fan venir ganes de plorar. Un dia d'aquests que estava tou, al metro trobo una petita coral gospel de jovenets que em reconforten. Els podeu veure aquí.

Malgrat que tothom és acollidor, és dur no penetrar aquesta superfície i no haver fet amics aquí. És normal, jo estic de pas i ells tenen la seva vida. És curiós que la conversa més llarga que tens amb algú, com ara el meu company de pis aquí, sigui la primera. Després ja ets conegut i no et dediquen massa atenció. És així.