L’humor en temps de guerra

Sembla que han passat per fi els dies més sanguinolents d’aquesta barbàrie, i tothom ha quedat retratat exactament tal com és (per si quedaven dubtes). Des de tant lluny les notícies tenen menys relleu emocional, semblen com el relat d’un país exòtic al costat del Mar Bàltic. El meu record d’això serà el de les fotos dels desgraciats nens de Ripoll que van acabar com a terroristes. M’imagino el dolor i la misèria doble de les seves famílies. Vergonya i dolor. Com ens pot haver passat? Em sembla molt més interessant esbrinar això que els infinits detalls de la massacre.

Entre tanta sang no he tingut humor per posar-me a escriure fins ara, també per manca de silenci i d’espai físic i mental una mica net. Cal dir però que el viatge ha continuat, malgrat els malgrats (la frase castellana A pesar de los pesares té encara una altra volta si resulta que es diu a Malgrat). Vet-ho aquí novament alguns apunts, sense més pretensió que la de divertir-vos una mica. Si de cas, si un dia us trobeu en la mateixa situació, podreu dir, Ah si, veus, a ell també li va passar.

Recordeu doncs on estava? A Percé, a la part Est de la Gasperie. M’havia banyat en aigües gelades, havia vist ocells capbussar-se a l’aigua des de les altures... què em quedava per fer en aquesta vida, oh Zeus?

La resposta és: party time! Una de les amigues que vaig fer em va dir que li havien dit... que l’Auberge Festive Sea Shack era insuperable. Així doncs em vaig posar mans a l’obra: 1) Veure com arribar-hi 2) Veure si hi ha lloc 3) Comprar bitllets de tot. L’alberg aquest era a la costa oposada de la península, al mapa no gaire lluny però aquí a Quebec cada centímetre és llarg, i van ser unes bones 5 hores de viatge. Com anar a Lleida i tornar!

La millor definició de l’alberg és: ‘deliri hippy’. Una barreja de dormitoris en iurta (una mena de tendes de campanya grans) i càmping a la platja, amb un bar sala de festes, una petita cantina i un jacuzzi, amb escuma no massa blanca. Només d’arribar a la recepció se’m va despertar, viu, el sentit del ridícul: tothom era molt i molt jove! Em vaig preguntar si girar cua abans que truquessin a la policia, però ja era massa tard. Com que el meu lema, com sabeu, és fluir i deixar fluir, vaig decidir quedar-me. Em tocava una iurta amb 10 companys més.

La veritat és que em va el món hippy (encara que mai he superat, tampoc, les proves per ingressar-hi). Els companys van ser realment amables, uns quants una mica tontos, uns altres molt interessants. Als 20 com als 40 de fet. Anàvem xerrant, amb una cervesa a la mà, parlant del que ja havíem vist, i el tema eren les balenes. Jo vaig dir que sí, que ja n’havia vist des d’una barca, i que era una passada i que n’havia vist unes quantes. “Ah si?” va obrir els ulls el del costat. Sí! Eren 3 o 4, com a mínim! “uau! 3 o 4!” Sí, i una, era blava, però una altra rosa! “uau tiu, una balena rosa, quina passada!”- bé, podem pensar que si no hagués anat borratxo no s’ho hagués cregut, però no és segur.

Com que estava molt cansat, me’n vaig anar a dormir aviat. Només que a les 2 de la nit van decidir fer una petita festa a la iurta, i esclar, jo era a casa seva i no podia dir res. No em va saber greu, però. Talment com si s’hagués tractat de veure petites bestioles jugar en una clariana de la selva.

Només una objecció: fer la festa, és sinònim necessàriament de beure? Vull dir que l’únic mèrit que té beure una cervesa darrera l’altra és entrenar la bufeta per resistir la pressió dels líquids. Ah, això sí, un cop beguts ja tenen l’excusa per cantar i ballar. “Esclar, anava borratxo”. El mèrit és fer-ho sense anar-hi no? (Va dir la meva veu en OFF, oh símbol de saviesa)

Així ho vaig fer: l’endemà, ja recuperat del viatge, vaig anar a ballar, decidit a treure el millor de mi mateix. Mentrestant havia fet una amiga, una quebequesa que feia la volta a la Gaspesie en una bicicleta vella per purgar les seves penes. Al costat de la pista de ball hi havia uns penjadors amb roba a la nostra disposició, de tot tipus, per ajudar-nos a fer el canvi trans-sexual trans-racial trans-trans. Jo em vaig posar un vestit de flamenca, que em quedava a la perfecció, i ella unes malles de ciclista. I vam començar a ballar, inspiradíssims, davant del grup de teenagers en procés etílic. Va ser molt refrescant veure com era capaç de girar el paper respecte el que se suposa que ha de fer un a la meva i seva edat. Blues, contact, i flamenc! Aquella nit vaig dormir ben pla.

L’endemà després d’esmorzar vaig anar a ajudar a plegar la tenda a la meva amiga. En un moment donat la tenda estava plegada formant una mena de llençol, que vaig estirar i vaig doblar en dos, i després en dos... i em va venir una pena terrible al pit, i vaig començar a plorar com un nen. Em va venir al cos el record de quan plegava així amb la meva mare (que m’està llegint) els llençols blancs que feien olor de sol, al terrat de casa de Torroella. Són temps que han passat. Vaig deixar que l’emoció em passés per sobre com un tsunami, regal d’estar viu i d’haver viscut.

Vaig aprofitar un dels dies per fer esport d’aventura: canoying. O barranquisme, (que no barraquisme). Es tracta de baixar tota la llera d’un riu d’alta muntanya, sortejant cascades de 20 metres d’alçada, torrents, pendents relliscoses... a l’hora de la veritat la meitat del temps te la passes mirant com el guia fa nusos davant del precipici. Et deixes caure per la tirolina i quan descobreixes que no t’has matat sents una alegria molt gran, una joia indescriptible. En el meu cas vaig fer força el ridícul en una baixada en ràpel, en una corda: vaig relliscar i em vaig estampar contra la paret. Em vaig fer una ferida espantosa (bé, potser no tant) al darrera del dit: em va saltar un bon trau de pell, de dalt a baix, que va quedar penjant, i la mà em va quedar plena tota de sang. Això amb un penya-segat de 10 metres a sota els peus. En aquests moments crítics, oh estimats, va sortir de dins el català heroic, el iogui-heroi, l’empordanès curtit, i vaig acabar de baixar cridant de dolor, com un Rambo tocat de bala.

El capítol acaba una cançó dels Manel, “I ahir a la nit vaig conèixer tres dones altes i elegants”... i demà marxo cap al Parc Natural de Forillon, al Nord de la Gaspesie. El repte: una tenda de 30 euros, una belga rossa i uns óssos negres. La previsió és de pluja. Don’t miss it.