Un queco quebequès

Us confesso que a la ciutat de Montréal he treballat poc. En primer lloc encara m’estic recuperant de la ressaca de Nova York. Viure a NY és com estar simultàniament a 10 capes de realitat, interactuant amb cada una, i en cada una hi pot haver una sorpresa. En canvi aquí sembla tot molt normal, molt previsible. Una mica com si fos una ciutat de la costa francesa, però, ai las, sense musclos.

Així no m’he mogut gaire de l’alberg i si ho he fet ha estat amb pocs resultats. He llogat una bici i he fet el que recomana la guia: remuntar la corrent riu amunt. Tot i que al principi és divertit, de mica en mica la gent es va espaiant. La gent que passa va molt ben vestida, tots primets i corrent sense esforç. En un racó a la riba veig un senyor gran amb una enorme melena blanca prenent el sol sobre una tumbona. Me li acosto però em mira i no puc fer la foto. Més endavant em creua una caravana al·lucinant: una parella d’uns 60, cadascun amb una cadira de rodes elèctrica, enorme i llampant, amb la música a tot drap, i a la falda una gàbia amb un gos. És la versió quebequesa de la meva foto de NY, però com que aquesta vegada són dos tampoc m’atreveixo a fer cap foto.

He anat pedalant fins que al final no ha quedat ningú, i m’he trobat a ple sol per un camí asfaltat al costat del riu. He pensat que no valia la pena i he girat cua, a més amb gana per dinar. Aquí, al revés de NY, m’ha costat moltíssim de trobar llocs una mica decents. He acabat menjat a les 3 en un italià una pasta amb musclos que m’ha salvat la vida.

Sortint volia anar a veure el Jardí Botànic però les meves amigues franceses ja hi havien anat i m’han dit que no valia la pena. He girat cua, la cua entre cames, i de tornada he parat a la biblioteca central. Magnífica. M’he aturat en la secció de llibres en Braile, meravellat del que poden fer en aquesta escriptura. Hi he passat els dits, sense cap mena de sensació. Després he anat a llegir a una butaca molt còmode, tant que m’ha despertat, una hora més tard, el vigilant dient que no s’hi podia dormir. Cap problema.

Al vespre vaig a un projecció monstruosa al port: sobre uns edificis projecten un muntatge artístic sobre la història del Canadà. També ho fan sobre l’aigua que vaporitzen amb uns sortidors enormes. Es veuen una mena d’hologrames alçant-se sobre l’aigua. Quan veig que la història comença amb un indi muntant sobre un cavall tipus Pocahontas em temo el pitjor, però al final és prou maco. I gratis.

Un vespre quedo amb unes amigues que havia fet a un festival de Blues. Em presenten a un amic seu, un anglès que viu aquí des de fa dos anys. Som elles dues, l'anglès i jo. Quina llengua fem servir? Ho endevineu? Jo faig tot l'esforç que puc per parlar el francès, però el senyor de Londres, de manera molt guai, ens diu que va provar d'aprendre francès en un lloc que ho feien gratis, i que va ser divertit de veure que hi ha molts accents diferents, però que era molt d'esforça i que ho va deixar estar. Ens va mirar. Les quebeques es pleguen sense cap dificultat a la seva tirania per vagaria, i acabem parlant en anglès.

Tant de bo pogués fer com en Pla, que des del cotxe estant i en 30 minuts podia descriure en detall la vida d’una ciutat. Jo, tot i suant-la de dalt i baix, no aconsegueixo més que pinzellades sense importància.

Per sort les meves amigues franceses m’han salvat del pou. M’han proposat d’acompanyar-les a Quebec ciutat, i com que no tenia massa plans alternatius, així ho he fet. He reservat doncs a corre-cuita un airbnb per Quebec, i hem pres l’autobús cap allà.

Quebec és una ciutat envaïda per espanyols. Això ja ho diu tot. Ep, per espanyols i catalans, que fent de turistes són iguals. Autobusos sencers els descarregaven al costat de la muralla, i ells s’arremolinen per les terrasses cobertes, menjant pizza i pollastre. Em pregunto quants milions de persones estan ara mateix menjant això. Segur que la Ciutat Prohibida de Pekin n’hi ha uns quants, pizza i pollastre, pollastre i pizza.

Després de fer la ruta doncs preceptiva hem tingut la sort de tornar per un altre costat i hem vist en un jardí preciós una mena d’esplanada on hi havia, per fi, un tros veritable de Quebec: gent prenent una copa, xerrant... i una classe oberta de Swing! He insistit a participar-hi, per fer-me pujar una mica els punts després de les sessions de francès macarrònic que faig. Ha estat reconfortant de veure que hi ha vida després del turisme.

Quedava només ja anar cap a casa. Elles han anat cap al seu hostal, i jo al meu airbnb. Aquí ha començat el drama. Tot ha vingut perquè se m’ha trencat la pota del carregador del mòbil, i com que no l’he pogut carregar al matí, arribant ara al vespre, quarts de nou de la nit, em quedava un 9% per arribar a casa. Patint moltíssim, encarrego un uber, li dono l’adreça, em deixa a davant ja fosc. Perfecte. El propietari no hi era però m’ha enviat les instruccions per entrar: el codi per obrir la caixa amb les claus de la porta. Així ho he fet, gastat uns quants percents de la bateria per il·luminar-me en la foscor. Amb les claus a la mà arribo a l’edifici i constato, sense poder-m’ho creure, que l’adreça no inclou el número de pis. Amb les claus a la mà, miro enlaire: uns 20 pisos. En aquell moment el mòbil s’apaga, ja definitivament. Però no tot està perdut: aconsegueixo amb una clau entrar a l’edifici, i trobo un endoll. Remeno la motxilla fins que trec d’entre la roba el meu carregador, però amb la pota trencada com té ni pujant-lo ni prement-lo ni baixant-lo carrega res (ni gens), i a més estic a punt d’electrocutar-me tot intentant d’adreçar la pota, que ha quedat clavada a dins l’endoll. M’assec a terra i conto a 100.

La porta de baix s’obre i entren un senyors grans, ben tranquils malgrat que tinc tota la roba de la motxilla escampada a terra del replà, de buscar el carregador. Els pregunto, jo també molt tranquil, si saben on viu un tal Felix, el propietari, i em diuen que no, i els demano si no tindrien un carregador de mòbil per poder-lo trucar jo. Em diuen que no en tenen, però que si vull puc fer servir el seu telèfon. Els explico que no tinc el número, que justament està dins el mòbil que no puc obrir. Ah! Fan. I la senyora, amb bastons que fa anar molt hàbilment, m’acompanya a veure el conserge que hi ha a l’edifici de davant.

Truca doncs a la porta del conserge, i el conserge, un home d’uns 60 llargs amb bata entre-oberta, treu el cap. La dona li diu bon dia (en quebequès sempre és bon dia, és pràctic això), i li explica que jo tinc problemes. L’home em mira i quan comença a parlar me n’adono que, a més de parlar en quebequès, resulta que és queco! Simpàtic, però absolutament incomprensible. Respiro. Finalment m’entén, i molt amablement em deixa entrar i estar-me una estona carregant el mòbil, mentre tenim una conversa del tot surrealista amb una nova llengua, inventada per nosaltres. Em diu que, de fet, li sona que un tal Felix viu al pis 34. Agafo la clau i hi vaig. Bingo. El remercio eternament i me n’hi vaig, amb el cor tremolant de la nova aventura que m’ha proporcionat la vida moderna i airbnb.

Astuce (consell): quan airbnb us doni l’adreça del lloc, pregunteu quin pis és! I escriviu-ho en un paper.

I nota aclaratòria: en les meves històries apareixen persones amb diverses minusvalies. Hi apareixen justament perquè són perfectament normals, i és la seva interacció amb la resta de la societat, que es considera normal, que posa de manifest que tots som, cadascú a la nostra manera, anormals. Sovint molt més que els que així hi són considerats.