El desallotjament

Divendres

Us demano una mica de paciència, estimats amics, perquè pugueu entendre plenament què faig a les 11 de la nit en una sala de ioga de Manhattan, escrivint-vos les meves batallates. Llegiu-ho tot i potser m’entendreu una mica més, a mi i a la naturalesa humana.

Tot va començar...

Abans d’ahir em sentia sol i miserable. Sense amics. Quina paraula tan vaga, amic. Què és un amic, al cap i a la fi, si hi ha mil amistats diferents? El cas és que sí, que m’ho estic passant molt bé rondant per Nova York, però igualment no és fàcil viure una experiència genuïna, aconseguir fugir del tòpic turístic global. És inevitable que quan viatges sol hi hagin moments delicats, en que et sents sols i ja estàs fart de mirar instagram. Mires l’agenda i veus que els amics i família d’allà (vull dir d’aquí Girona) dormen, i que els d’aquí (d’allà per vosaltres) no estan prou consolidats com per arriscar un (altre) no en proposar una activitat extra-escolar.

Doncs durant una classe de ioga una de les professores que ajuda, la Jenny (el nom és inventat) quan li pregunto si sap un lloc amb una mica de verd per descansar una mica, em diu que vagi al Botanical Jardin Museum. Que és al Bronx, que ella hi va molt sovint i que així me l’ensenyarà. Tal dit tal fet. Quedem l’endemà mateix.

Que és ahir dissabte. Aconsegueixo arribar-hi després d’esquivar les mil complicacions que et posa el metro de NY. Per exemple, que no saps mai si estàs al costat que toca de la línia. Et diu com a molt si va cap al Nord o al Sud, o cap a Brooklyn. Però, i si no saps on és tot això? Doncs ho has d’anar preguntant a la gent que s’espera, que de fet són molt amables. Doncs hi arribo després d’agafar el tren en una estació preciosa, enorme i enlluernadora de marbre blanc, el Grand Central.

Jo m’esperava el típic carrer del Bronx amb edificis en runes, boques contra-incendis rebentades i adolescents negres drogant-se. Doncs no. EL tren s’atura en un paisatge idil·lic, amb gespa ben cuidada i cotxes que circulen ordenadament. A l’altre costat costat de la carretera, el Jardí Botànic. Allà hem quedat amb la meva amiga (pares de Puerto Rico, com el lloro). Aviat encetem una conversa animada sobre l’art, la botànica i el ioga. Tant animada que al cap d’una hora me n’adono que la única intervenció que he fet jo ha estat el meu ‘hola’. Uns minuts més tard, recordo també, però no n’estic segur, d’haver dit ‘si’.

Anem així visitant sales increibles amb flora de tot el món, molt ben cuidat i presentat, alternat amb escultures d’un artista molt conegut que fa formes orgàniques amb vidre. Tot això resseguit per la xerrera d’aquesta noia. I se m’ha enfonsat el mon. Després de dinar he reunit valor per dir-li que necessitava estar sol i meditar.

Així ho he fet. He segur sota uns arbres preciosos, he tancat els ulls i he sentit una pau infinita, joia i gratitut pel fet de tornar a estar sol.

El dia ha acabat amb un altre gir quan he anat a una trobada d’square dance. La feien en una mena de Centre Cívic, en una sala molt gran. Teníem música en directe, una banda una mica desganada, i el ball consistia en ballar una vegada i una altra una seqüència de passos de parella dins un grup. Feies un swing amb la teva parella, canviaves el lloc amb el del costat agafant-te de la mà, feies un cercle de 4, i així una vegada i una altra, sempre el mateix per cada cançó. Això tenia l’efecte curiós, un cop superada la incredulitat inicial, de submergir-te en una mena de catarsi, un èxtasi suat que explotava de joia quan, per fi, la música parava i podies descansar. Amb un altre tema, la combinació era diferent però els elements eren els mateixos. El més divertit és que hi havia tots els personatges que hi ha a la Qrambla: la senyora que porta el pastís, la noia morena que ho balla tot, un que passa i que ho lia tot... i jo, que també hi era. Vaig sortir contentíssim d’haver conegut aquesta Amèrica profunda tant amigable i semblant a la gent amb qui ballo d’aquí.

Dissabte

Avui el dia ha sigut intens. El matí no: m’he llevat com sempre, massa d’hora, i he anar a fer les meves classes de ioga. Després m’he regalat un bon dinar al wakamama, i mentre estàvem dinant m’ha trucar un número que ha dit que era airbnb però que he penjat quan me n’he adonat que ho estava pagant a 1 euro el minut. He pensat que ja m’escriurien, i efectivament ho han fet: en un mail em diuen que la propietària, la Karol, es sent incòmode amb mi. I que me n’haig d’anar, i avui mateix.

Adrenalina. Sento la sang com un torrent desbocat. Truco als d’airbnb des del meu flamant número americà i després de mil obstacles molt amablement una noia em diu que efectivament me n’haig d’anar, i que tranquil que no em deixa sol, que ja m’enviarà un mail amb uns quants enllaços per les reserves que pugui fer jo per aquesta nit. Pels que no ho sabeu, una nit en temporada alta, sense reservar, doncs ve a partir de 140 euros.

M’ha vingut doncs por. Una por de fet irracional, perquè sabia que no dormiria al carrer- me’ls puc pagar aquests euros. També por d’enfrontar-me quan tornés amb la dona aquesta. I després ràbia, de veure com hem feia fora sense més explicacions, sense ni un avís. Tot anant cap allà sí que he recordat que cada dia em saludava menys, que sembla molt enfadada amb mi. Fa un parell de dies em va fer pagar un coixí perquè jo li havia tret de dins una bossa de plàstic que em feia suar i que feia cric cric (la bossa) quan movia el cap. Des de llavors que estava molt enfadada amb mi. I la ràbia m’ha vingut amb els de airbnb, que sense cap escrúpul fa una cancelació i et deixen a l’estacada a les 6 de la tarda.

He arribat al pis i m’ha semblat encara més trist que mai. No té cap entrada de llum natural, és a les fosques, és fred amb la fredor dels aires condicionats i té el televisor del menjador com a única llum. I llavors que tingut pena per aquesta dona. He recordat converses que havíem tingut i me n’he adonat de fins a quin punt la dona ha patit (se li han mort 2 marits), i que té un caràcter molt orgullós. Converteix l’orgull en una droga de la qual no pot deixar de beure. Efectivament, em diu que em fa fora perquè li he canviat la decoració de l’habitació. No hi fa res que li digui que les cortines ella em va ajudar a plegar-les, i que la catifa vermella també m’havia dit que la podia plegar. El seu orgull s’ho ha emportat tot per davant.

M’he tancat a l’habitació i he enviat missatges d’auxili a la gent que conec per aquí. També he mirat els pisos que hi havia disponibles per la zona, i n’he trobat un que era prou maco, més cèntric. Estava jo calculant com ho feia que la Karol ha trucat a la porta. Deivit! S’ha donat el gust de dir-me que em donava 5 minuts per fotre el camp o trucava a la policia. Ho he hagut d’entaforar tot a la motxila i fugir.

Per sort he aconseguit reservar en un minut a partir de demá, i  més la profe d’un dels centres m´ha acollit a la sala per una nit. Li he dit que no em feia res dormir a sobre un tapís de ioga, que tenia una mica de sang de gitano. Ella m’ha dit, amb ironia anglesa, que ja se’m veia. I que una altra vegada demanés permís abans de plegar una estora.

Doncs aquesta és novament una de les coses que no entenc. No puc plegar una estora de la meva habitació, si no la faré malbé? Jo entenc que potser l’he ferit, peró perquè no m’ho deia? I ara em direu, comentari típic, ah veus, tu potser ho ets també d’orgullós. Doncs sí, sí que ho sóc, però miro que no m’arrossegui.

En anar-me’n li he mirat a la cara. Tenia la cara completament tibada, rígida, i els ulls a punt d’explotar. Li he dit: De veritat espero Karol que no t’hagis de trobar mai en una situació com la que m’has posat.

I ves per on tant malament no m’ha anat perquè NY se’m comença a fer pesada com a ciutat. Com que m’han tornat els diners que havia avançat, ja he decidit que estaré una setmana més aquí i que després... l’aventura continua!

Camins són camins.

Aquí teniu un parell de vídeos de gent de la ciutat. Ens hi tornem tots bojos?