Imperis
Camions
Els camions aquí són enormes. Devastadors. Semblen dinosaures de metall, poderosos, irrevocables. Tenen formes molt més boniques que a casa nostra, amb més corbes, més ben cuidats, pintats de vermell o de blau, amb detalls metàl·lics brillants.. Semblen sortits d’una pel·lícula americana.
Ambulàncies
Abans de venir em pensava que veuria un parell o tres de tiroteigs per dia, i que la gent aniria pel carrer amb el rifle apuntant-se els uns als altres, dispara tu primero. Doncs no, res. Encara no he vist ni un trist Colt.
En canvi els encanta mobilitzar els vehicles d’emergència. Com que tenen el volum baix, no els veus fins que els tens a tocar. Veus llums blaves i vermelles flaixejar a les façanes del edificis, i vas mirant al costat. On és, on és? Passa un enorme cotxe de bombers, una ambulància on hi podria cabre tota la junta del Barça, un parell de cotxes de policia. Un cop han passat, sovint ho rematen al cap d’una estona un parell de vehicles més, que passen amb determinació. On van? Què ha passat? M’agradaria saber-ho.
Races
Aquí he tractat per primera vegada amb negres. Veieu, dir “negres” no queda bé, tot i que ho són. És com dir, ahir vaig conèixer un homosexual. Evidentment, el problema és que és una informació que no necessàriament és rellevant. Tampoc és políticament correcte... ho deixo aquí.
Tot això ve arran de la conversa que avui he tingut amb la meva llogataire, la Karol. Li he preguntat si era segur anar a Harlem. M’ha contestat que sí, que no hi havia problema en tot NY fora de situacions molt extremes. Li he dit que si no tindria problemes jo, com a blanc. M’ha mirat de dalt a baix i s’ha posat a riure, amb el riure que té de gallina alegre. M’ha dit “Tu? Tu blanc? Tu no ets blanc!”. Aquí m’ha mort. I què soc doncs? Doncs que podria passar per Portoriqueny, Sudamericà, Paquistani. I que no tindria problema a Harlem.
A part d’això, almenys aquí el que he vist és una perfecta harmonia. Mmh les caixeres del super no són blanques normalment, i sí que ho són els profes del centre de ioga. No ho sé.
Els morts de l’imperi
M’ha impressionat molt la visita al Memorial de l’11S. Si veniu a NY, és una de les coses que s’han de veure. Ha marcat el camí d’una guerra, i a més ensenya molt com es veu Amèrica a ella mateixa. I també és una obra d’art, funerari, molt ben feta. Hi ha les històries de com es van fer les 2 torres, de com va ser l’atemptat, com va reaccionar els serveis d’emergència. Qui hi va morir, exactament, amb les fotos, testimonis. Trossos de metall retorçats del que abans eren bigues, cotxes de bombers aixafats. Objectes personals dels qui hi van morir.
He sortit amb el cor encongit, amb llàgrimes als ulls de la pena de tots els que hi van morir. I també amb una certa ràbia que intentaré explicar. Aquest atemptat com sabeu forma part de la guerra dels EEUU contra al-qaida. Els anomenem terroristes perquè nosaltres som els bons, i ells els dolents que maten innocents. Però nosaltres també matem innocents, i no ens anomenem terroristes. Vull dir que els EEUU bombardegen regularment hospitals de Metges sense fronteres, amb premeditació, matant-hi a tothom incloent-hi metges. Vull dir que van tirar dues bombes atòmiques sobre el Japó, sobre ciutats habitades per gent. I van derrocar Salvador Allende. (llegiu com ho explica Noam Chomsky)
És a dir que els imperis fan negocis, fan guerres, i els morts els fem nosaltres.
P.D. El memorial estava envaït per boy-scouts en uniforme militar.
Els camions aquí són enormes. Devastadors. Semblen dinosaures de metall, poderosos, irrevocables. Tenen formes molt més boniques que a casa nostra, amb més corbes, més ben cuidats, pintats de vermell o de blau, amb detalls metàl·lics brillants.. Semblen sortits d’una pel·lícula americana.
Ambulàncies
Abans de venir em pensava que veuria un parell o tres de tiroteigs per dia, i que la gent aniria pel carrer amb el rifle apuntant-se els uns als altres, dispara tu primero. Doncs no, res. Encara no he vist ni un trist Colt.
En canvi els encanta mobilitzar els vehicles d’emergència. Com que tenen el volum baix, no els veus fins que els tens a tocar. Veus llums blaves i vermelles flaixejar a les façanes del edificis, i vas mirant al costat. On és, on és? Passa un enorme cotxe de bombers, una ambulància on hi podria cabre tota la junta del Barça, un parell de cotxes de policia. Un cop han passat, sovint ho rematen al cap d’una estona un parell de vehicles més, que passen amb determinació. On van? Què ha passat? M’agradaria saber-ho.
Races
Aquí he tractat per primera vegada amb negres. Veieu, dir “negres” no queda bé, tot i que ho són. És com dir, ahir vaig conèixer un homosexual. Evidentment, el problema és que és una informació que no necessàriament és rellevant. Tampoc és políticament correcte... ho deixo aquí.
Tot això ve arran de la conversa que avui he tingut amb la meva llogataire, la Karol. Li he preguntat si era segur anar a Harlem. M’ha contestat que sí, que no hi havia problema en tot NY fora de situacions molt extremes. Li he dit que si no tindria problemes jo, com a blanc. M’ha mirat de dalt a baix i s’ha posat a riure, amb el riure que té de gallina alegre. M’ha dit “Tu? Tu blanc? Tu no ets blanc!”. Aquí m’ha mort. I què soc doncs? Doncs que podria passar per Portoriqueny, Sudamericà, Paquistani. I que no tindria problema a Harlem.
A part d’això, almenys aquí el que he vist és una perfecta harmonia. Mmh les caixeres del super no són blanques normalment, i sí que ho són els profes del centre de ioga. No ho sé.
Els morts de l’imperi
M’ha impressionat molt la visita al Memorial de l’11S. Si veniu a NY, és una de les coses que s’han de veure. Ha marcat el camí d’una guerra, i a més ensenya molt com es veu Amèrica a ella mateixa. I també és una obra d’art, funerari, molt ben feta. Hi ha les històries de com es van fer les 2 torres, de com va ser l’atemptat, com va reaccionar els serveis d’emergència. Qui hi va morir, exactament, amb les fotos, testimonis. Trossos de metall retorçats del que abans eren bigues, cotxes de bombers aixafats. Objectes personals dels qui hi van morir.
He sortit amb el cor encongit, amb llàgrimes als ulls de la pena de tots els que hi van morir. I també amb una certa ràbia que intentaré explicar. Aquest atemptat com sabeu forma part de la guerra dels EEUU contra al-qaida. Els anomenem terroristes perquè nosaltres som els bons, i ells els dolents que maten innocents. Però nosaltres també matem innocents, i no ens anomenem terroristes. Vull dir que els EEUU bombardegen regularment hospitals de Metges sense fronteres, amb premeditació, matant-hi a tothom incloent-hi metges. Vull dir que van tirar dues bombes atòmiques sobre el Japó, sobre ciutats habitades per gent. I van derrocar Salvador Allende. (llegiu com ho explica Noam Chomsky)
És a dir que els imperis fan negocis, fan guerres, i els morts els fem nosaltres.
P.D. El memorial estava envaït per boy-scouts en uniforme militar.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada