De NY a Montréal

d’agost 01, 2017

Montréal, barreja de vell i nou

Vaig aprofitar el diumenge per fer l’última ballada de blues a Nova York. Acabant després de mitja nit una mitja lluna em mirava entre els gratacels. Me la mirava jo i no sabia si era mig plena o mig buida. També m’imaginava la mitja lluna buida de dalt a baix, no d’esquerra a dreta. Vaig obrir per última vegada la porta del catau de Manhattan, i la bafarada de pèl de gat em va omplir el nas.

El tren sortia a les 7 del matí. El més prudent seria doncs fer ja la motxilla, així l’endemà seria més segur. Vaig veure que tenia la motxilla ja plena de la roba neta de la bugaderia i que tenia tota una pila de roba bruta dels tres últims dies, en una bossa al costat de l’armari. També tenia com a afegit un casc de bici i el tapís de ioga. Ho vaig mirar i vaig decidir anar-me’n a dormir. Quien madruga...

Naturalment en llevar-me el problema no s’havia solucionat, però com que quedava menys d’una hora perquè sortís el tren va ser fàcil: ho vaig comprimir tot a la motxilla, la resta a la bossa de mà, i la resta a sobre la motxilla. Semblava que m’hagués escapat de robar uns grans magatzems.

Vaig fer llavors el que em quedava per esdevenir un ciutadà global: des del meu mòbil vaig demanar un uber. Vaig observar fascinat el mapa on hi havia els cotxes ubers al voltant de la meva illa de casa, rondant com si fossin taurons. Un de cop gira i es comença a acostar. És el meu! Corro cap a la porta emportant-me el Pirata per davant (m’havia estat tocant la moral tota l’hora, posant-se enmig dels peus, de la roba, de la dutxa). Per sort el vaig esquivar, però quasi caic sobre la taula. Cap a l’Úber!

Això de l’Uber malgrat tot és increïble. T’ho fa tant fàcil! No pagues res allà mateix, ni s’equivoca on has d’anar, i saps abans de pujar-hi quan et costarà. Massa fàcil per a la nostra pobra consciència social (els uber no paguen impostos ni seguretat social).

Vaig arribar al tren sense més inconvenient que ser l’últim de la cua, per haver estat esperant a la sala d’espera que sortís el número de via. Tots els altres ja ho sabien, i em van passar a davant així que em va tocar un seient sense finestra, semblant a la meva habitació de NY. Però cap problema. M’hi vaig posar bé, i vaig dormir un parell d’hores d’una tirada. Me’n quedaven 9 més.

I és que el tren vibrava als costats, cap amunt, i cap enrere. Tot, menys cap endavant. No hi havia pas maneres que avancés. Anava parant a tots els poblets americans possibles, però m’era igual. Ja sentia l’aire diferent, i mirant enlaire em va semblar que era de tramuntana. És possible?

Per fi passem la frontera, i rebo l’entrevista d’un duaner canadenc. Jovenet, ros, amb barbeta. Faig l’error de parlar-li en francès, que no parlo massa bé, però que intento prioritzar. I comença a preguntar-me que què hi vaig a fer, si hi conec gent, que si hi havia estat abans, que si porto alcohol, droga, o embutits (haha). Em mira amb una expressió desconfiada, gairebé a punt de plorar, com si presentís una traïció. Però no cedeixo ni una mica. Gairebé m’enganxa quan li dic que m’agrada l’accent quebequès. Ah! Així que has estat al Quebec, no havies dit que no? Li faig entendre que em pot agradar un accent sense haver-hi estat. Sembla ofès, no pas convençut, i se’n va.

Per fi arribo a Montréal. Agafo un altre Uber i conec en Miguel, un mexicà. Fa Uber sortint de la feina, com un complement. Arribo per fi a l’Hotel, des d’on escric ara. Música reggee, taules de fusta, lliteres, la gent per aquí molt tranquila... i tothom mirant el mòbil.

I avui ja he explorat la ciutat. M’agrada molt l’accent quebequès. Per si no l’heu sentit, és com si arribessis a les 2 de la nit a la Festa Major de Gualta. Vas a la barra a demanar una cervesa i et trobes un que coneixes, i et diu , Quèeeèe, aixinses, eh? Si eh? Una birreta, no, eh? Vull dir que tenen tots l’aire simpàtic, no m’imagino un assassí quebequès.

L’altra cosa bona que tenen és que els bitllets de dòlar canadencs tenen colors diferents segons el valor. Evidentment, no? Els americans no! Els americans són tots iguals, i els has de mirar molt bé per saber quan valen. Les monedes ja són un jeroglífic que val més deixar per indesxifrable. En canvi aquí no. Sembla un país més amable.

El dia ha passat molt cansat. He conegut dues noies franceses i hem fet la ruta junts. El que en principi era una bona ocasió per pulir el francès ha acabat en un mal de cap terrible. No han parat de parlar en tota l’estona i, per si fos poc, en francès. Terrible. El meu cap suplicava pausa, no volia pensar més, no volia endevinar què carai m’acabaven de preguntar. Finalment he donat l’excusa que volia visitar la catedral i m’he esmunyit a un parc on, per fi sol, he dormit d’una tirada dues hores de migdiada.

El dormitori és molt maco. És pintat de blau i té mitja dotzena de lliteres dobles. La primera nit he dormit a dalt, però ja avui he robat una de baix que ha quedat lliure. Hi ha un ventilador sorollós permanentment connectat, però el soroll ja no em molesta a mi. També una altra cosa sorprenent és que en obrir la motxilla he vist que no havia classificat bé la roba entre bruta i neta però igualment tota era neta! Increible no? Pot ser que s’hagi contagiat la netedat d’una cap a l’altra? No hi ha cap més explicació.

Poso alguna foto de la ciutat. Després del barroquisme de NY Montréal sembla una barraca. Una barreja d’Avignon i Platja d’Aro. Em porta a reflexionar sobre el meu ofici de turista, ara que no tinc l’excusa d’estar-me formant fent ioga. Aquí ara mateix hi ha posada una mena de música que consisteix en una bateria i una veu que va cridant ah ah de tant en tant. Somio amb un petit alberg a prop d’un estany, on pugui estar per fi en calma.