Comença l'aventura

Passo un últim dia a Quebec molt agradable. Per començar, al pis on estic no hi ha cap gat, a la nevera no hi ha menjar de gat mig rosegat  ni res fa tampoc olor de gat dissecat. Sí, trobo a faltar el meu amic en Pirata, però què haig d’escollir, els mimos o la llibertat?
Per sort he recuperat la meva energia viatgera, sota mínims després de NY. Planifico una mica el dia, concretament les visites als museus. Anar a un museu pot semblar una manera de fugir de la marabunta de turistes, però si l’entrada és gratuïta és pitjor perquè et segueixen tots a dins, i els sents fer comentaris burros tota l’estona (si els entens és pitjor).

He quedat amb l’amiga francesa, la Vi (per Virginie) per anar al museu de les Civilitzacions, que resulta ser una meravella i hi passem tot el dia. L’únic punt de divergència és que a mi, ara, m’agrada seguir una visita guiada, mentre que ella prefereix passejar lliurement. Hi ha una exposició temporal sobre Herge, el creador de Tintin. Un artista increïble, amb una empenta i creativitat sense límits. Sense voler-ho em comparo amb ell, i potser trobo la meva vida una mica avorrida. Hi ha també una sala sobre les Primeres Nacions, que és com anomenen aquí els primers pobladors. Està molt ben feta, amb un esperit gens complaent ni amb el passat ni amb el present. M’ha emocionat de veure com també la cultura pagada pot ser crítica i combativa.

Per dinar anem a fer una pizza. Força dolenta, i a més amenitzada per una família amb dues culleres posades en pinça que van fent petar: clac. Clac. Clac-clac. En casos així el sentit auditiu se m’excita en sobre-mesura, com si hagués tancat la resta de sentits, i el so retruny directament al cervell. Clac! Clac! Aguanto així tot el dinar, intentant somriure mentre sento com se’m moren les neurones. Li explico a la Vi que en els meus bons temps els hagués dit alguna cosa a la família. Ella riu i diu que ja no tinc vint anys. Ni trenta. Sortint, passo davant de la família, i penso que val més que no quedi a dins, que després surten malalties estranyes. M’adreço al pare i li dic, de manera serena i educada, que he passat una mala estona per culpa del soroll. Que és un espai públic i que hauria de pensar en els altres. M’ha mirat esbalaït, i jo li he dit, eh vah oui, i me n’he anat cap a la francesa, que fa veure que no em coneix. Em sento una mica culpable. Podré mai tenir fills? La meva carrera de pare sembla allunyar-se per l’horitzó.

Al vespre anem a un espectacle de circ. Encara que hem de fer una hora de cua inclement, val la pena. Els artistes sembla que no els afecti la llei de la gravetat, ni que tinguin lligaments entre els ossos. Mentre van fent els mil salts, contorsions i equilibris, una enorme tempesta s’abat sobre nosaltres, que estem a l’aire lliure. Sota els focus la pluja brilla com si fos de plata. Ells continuen actuant, deixant-s’hi la pell. Estic emocionat de la seva entrega. Ells sí que valen 220 milions d’euros.

L’endemà de bon matí comença per fi l’aventura: hem llogat plegats un cotxe per recórrer el Quebec! Com que el tenim a les 11, mitja hora abans ja hi som per aprofitar el temps el màxim. Doncs no! De manera increïble, amb només 2 persones davant es va allargant infinitament. L’empleat, que es diu MacKenzi, els té davant i més que vendre’ls un lloguer sembla que els estigui confessant d’un pecat molt greu. Va fent que si amb el cap, que no, que potser, els dona papers, els signen, els els torna a donar. Jo m’exaspero, sense raó perquè estic de vacances.

Ja amb el cotxe per fi posem fil a l’agulla: tots cap al Canadian Tires, una mena de grans magatzems a preus rebentat (una mena de DIA) que ens han recomanat. Jo hi compro una tenda, un sac, i una fantàstic anorak de camuflatge que al cap de poques hores em salvarà la vida.

Efectivament, ens passem la tarda sota una pluja intensa visitant unes cascades precioses que cauen entre absurdes urbanitzacions, i després, aquest sí, un canyó impressionant, amb un riu majestuós i escuma en abundància. Ja és tard i amb la pluja no hi ha ningú. Ben refet estic amb el meu anorac de camuflatge, quan veig que al costat ens passa bitxo pelut amb el cul gros. Un castor: camina lent i desgarbat, però prou ràpid per haver desaparegut el temps de treure les càmeres.

Els plans per demà són anar a veure balenes. Com que anem a l’aventura, camí del Nord hem anat buscant allotjament per airbnb i trucant a hostals, i res, està tot ple. Ens parem per fi al costat d’un motel i vaig a veure si ha res: el cartell penja, tot complet. Tornant al cotxe ens intercepta una dona cridant com si fos boja. Bé, de fet boja  m’ho sembla a mi que no l’entenc, però la Vi sí. Resulta que té un apartament per llogar i ens el deixa a molt bon preu (125 dolars!). És la nostra única oportunitat, perquè tota la regió està ocupada a vessar. Són les 7 del vespre, estem mullats de dalt a baix i no tenim res per menjar. Però ja hem dinat de restaurant (un MacDo). Per sopar, toca super.

Demà es preveu bon temps, i es veu que amb el bon temps les balenes surten. Fan, ho veieu, just a la inversa que els cargols.

No fan cas del cartell

La natura salvatge entre xalets adosats