Week-end in NY

Jo mateix decidint què faig el week-end

El dissabte em desperta amb pluja i decideixo que és un bon dia per anar a visitar el Met, el museu d’art.  En comptes d’agafar la bici decideixo d’anar-hi en bus, com amablement el meu google em suggereix. I recordo, oh recordo, us en recordeu dels nervis que teníem quan érem petits i sabíem que l’endemà agafaríem un autobús? Hi pujàvem com si fóssim txecs àrabs, admirant cada petit detall, que fèiem nostre. I si, a més a més, plovia, ja era la felicitat suprema. Trepitjar les basses amb les Katiusques (ara ningú en té o sí) i refugiar-te sota la protecció del paraigua, sentint la pluja a sobre a ràfegues picar sobre la tela.
Tot fent aquestes reflexions ja l’autobús em deixa a davant de esplanada del museu. El primer que veig: una llarga corrua de gent emplena des de l’entrada uns 500 metres. Ja m’ho semblava a mi, un mal dia per anar el museu. Però com que ja sóc aquí decideixo astutament el pla d’acció: 1) comprar l’entrada per internet 2) colar-me a la cua. Faig les dues coses. La primera és fàcil, per fer la segona m’imagino que sóc invisible i vaig pel costat de la cua fins a arribar a un grup d’italians. Com que són tants (sempre són tants!) no m’és difícil fer-me el suec (paradoxalment) i em deixo caure al costat. Això sí, sento com agulles mirades clavades al clatell. No em giro ni que em matin, i faig veure que parlo animadament per telèfon.
El Met mereix passar-hi un mes sencer. (Qui no ho ha dit!) La sala d’art clàssic, romà i grec, em deixa força indiferent però les d’art indígena m’emocionen, i també una escultura que és una font d’un artista japonès. El museu està ple, absurdament, d’edificis, tombes i temples que han anat robant (i salvant potser) de tot el món. Em pregunto si tinguessin el lavabo de Napoleó  també l’hi posarien.
L’endemà, diumenge, fa bon dia i vaig a veure Central Park. L’arribada, en bici, és espectacular. Vas pedalant entre cotxes i gratacels per la 6a Av, i veus com més endavant ja desapareixen els gratacels. Sembla que arribis a una terra meravellosa. I per fi, de baixada, enfiles el parc enmig de gentades de gent menjant gelat i l’olor dolça i en absolut desagradable de merda de cavall. (me n'adono rellegint-ho que, com a bon català, sóc sospitosament escatològic)
Un cop allà faig un picnic i no sé massa què fer. Compro un gelat a un venedor antipàtic. Li faig una broma molt bona que ell, o no entén, o no sap apreciar: resulta que els gelats, a més del preu, tenen escrites al cartell també les calories que aporten. I jo li faig la broma, en pagant, que no tinc cap bitllet de 200 calories. Em mira amb odi, i per venjança jo no li dono propina.
Decideixo doncs de fer la migdiada espanyola plàcida sobre la gespa, just a temps d’enganxar un trio de jazz que assassina Miles Davis (amb bateria inclosa) sense pietat.
Quan ja me’n vaig ensopego en canvi amb un quintet de jazz que també toca Miles Davis, però preciós. Amb una mica de vent com fa, les fulles cauen i sembla que sigui una postal enmig dels segons granulats del temps, congelada en la seva bellesa. Una postal que algú, algun dia, esparracarà.
Per fi ja cap al vespre faig el camí de tornada, cap a 5 km enmig de cotxes i autobusos. Arribant ja cap a casa passo per dins un petit parc, on justament hi ha tot un tancat per gossos amb piscina inclosa. La qüestió és que en un banc, novament, un trompetista: Miles Davis. Me’l miro bé i us juro que és el mateix del parc.
Observacions:
Passen bicis pel meu costat a una velocitat esfereïdora. Són elèctriques, i em fan morir d’enveja. També tenen patinets elèctrics, que m’avancen per tots els costats.

És pràctic que aquí no has de preguntar a ningú si parla anglès, que és el que passa quan te’n vas a l’Índia. Aquí tothom el parla! O més aviat es pensa que el parla, en tot cas millor que tu. La senyora xina de la bugaderia per demanar-me el cognom em crida amb cara impàvida un esgarrip que no és cap idioma, i em mira irritada perquè no l’entenc.

Bugaderia: amb tot l’exercici que faig gasto 4 samarretes diàries. La ruina. Per demá hauré de sortir de casa a buscar la roba neta amb una samarreta que ha mig sobreviscut al dia d’avui, però no del tot. Situació crítica.

En un d’aquests balls on vaig començo a ballar amb una rossa. Xerrem una mica així com et dius i tot això. L’entenc molt fàcilment, i de cop em diu, rient: tu ets de Barcelona (com l’acudit del taxista de Lepe a Londres). És dels pocs catalans que he trobat aquí. A la segona frase em fa saber que té una beca de la Caixa  per investigació contra el càncer. I, com si fos empestat, no em torna a dirigir la paraula en tota la nit.

Els novaiorquesos parlen molt dolçament. Almenys els dels centres de ioga on vaig. Sempre fan servir ‘probablement’, ‘podria ser’, i adverbis per mitigar les ordres.
Del subsol en surt una fumareda impressionant. Sent l’estiu i tot, no m’imagino què hi deu passar a dins. Les calderes d’en Pere Botero.
Passo per casualitat una nit per Times Square. Hi havia passat mil vegades de dia, sense trobar-li massa gràcia. En canvi de nit sembla que hagis arribat al paradís, o que t’hagis pres alguna cosa. Els ulls no arriben a copsar tot el que es mou i brilla. Novament la bellesa de deixar-se sorprendre.

Tot això ho desenvoluparé d'aquí un temps, quan faci les meves memòries. Ja tinc pensat un títol, molt original: el quadern blanc.

Em va dir que a la foto havia vist unes ombres diferents.

Tres mill anys d'antiguitat i diries que és una vitrina de 'Casa Viva'

Lloret Runner