Way of life
Nova York és una ciutat submergida sota centenars de metres d’aigua. Des de la superfície del mar, a dalt, veig els gratacels que em busquen mentre nedo amb braçades lentes. Entre els gratacels els carrers menuts estan plens de gent que van amunt i avall com si fossin peixets, i camions i cotxes que són crancs caminant de costat.
Estic enamorat de Nova York, la veritat. No se’m fa estranya, la gent és molt amable i el tràfic sorprenentment silenciós (això o és que he perdut uns graus d’audició). Tinc la sensació de moure’m com a dins de l’aigua, en una corrent fresca que hem porta amunt i avall.
Avui per fi he tingut ja cobertura al mòbil. Em va molt bé per planificar els meus viatges, perquè estic tot el dia amunt i avall. No, Josep, encara no he vist el Moma. Però començo ja a conèixer una mica la ciutat.
He fet tot Broadway de dalt a baix. He dinat a Brodway Pizza, i he fet broma amb el cuiner/cambrer. M’ha recomanat no menjar pizza, però no li he fet cas i era molt bona. No ha acceptat la meva proposta de fer un 3x2, però ha rigut. Entre botiguers ens entenem.
I he pujat al pis 20 d’un d’aquests edificis, des d’on es veu bona part de la ciutat. El més divertit és el mobiliari que tenen, d’un retro que no ha anat a menys. M’hi he fet la foto típica, que us estalvio, amb el World Trade Center a darrera.
També he fet una classe al Yoga Union, per fi després d’un any que en Sergi me’n canta meravelles. M’ha agradat moltíssim: intenses però amb graus progressius de dificultat, assertives però no invasives, cordials però amb agulletes. Crec que serà aquí on aprendré més.
Al migdia m’he escapat a ballar contact. Pels qui no ho coneixeu, es tracta d’aprofitar el pes propi per comunicar-se amb l’altre. Pot ser més o menys acrobàtic segons l’habilitat que es tingui, les ganes o el nombre d’hèrnies discals. Les classificacions dels balladors són les mateixes que amb les que vaig dir del blues, però si en el blues la gent fa cara de seductor trasnotxat, aquí és obligatori com a mínim fer cara compungida. O inexpressiva. Sobretot no de passar-ho bé. Aquí la sala, al costat de Broadway, és preciosa, enorme amb un terra de fusta. Hi fa una calor de pizzeria, que 3 ventiladors ni tant sols es fan notar. A la sortida, una donació voluntària de 10 dollars.
A Times Square, un gran mercat amb menjar local. Al costat, unes taules amb taulells d’escacs i un parell de persones jugant. Un altre està assegut, esperant. Jo me l’hi acosto, i li dic si vol jugar. Em diu que si. Poso el peó a e4, la cosa promet. Em mira i diu, “Just to make sure, you know there is a donnation of 5 bucks at the end of the game?” Sí home! Pagaré 5 dollars per jugar una partida. Li dic que he jugat gratis milers de partides i que no. I me’n vaig, sorrut.
El dia acaba de forma fenomenal. El noi que m’allotja, en Daniel, és un noi (negre) tranquil que s’assembla molt a en Joan Carles que fa Mindfulness al meu centre. Ens hem suportat molt bé malgrat el poc espai del pis i la meva desendreça crònica. Em convida a una proposta que ha fet una amica seva, la Lina. Li ha parlat de mi, i diu que té moltes ganes de conèixe’m. Fantàstic, li dic. Hem quedat al voltant de les 5 a Prospect park, per fi un picnic i després escoltar una mica de reggea. Yeah.
Quan arribem al parc veiem una cua d’unes 5000 persones per entrar-hi. Serà un gran concert, de fet. La gent fa picnic per allà, amb barbacoes, taules i cadires. Molts d’ells parlen espanyol, semblen molt feliços. La Lina finalment arriba amb dues amigues. Una porta les ungles pintades amb la bandera americana i té un novio que és exactament igual que el novio de la Barbie, en Ken. Es guanya la vida promocionant uns mitjons especials per fer Pilates *els americans ho pronuncien PALATES*. La Lina desapareix immediatament, malgrat les ganes que tenia de conèixe’m. Torna al cap de mitja hora, i jo em sento com el de l’acudit de l’Eugenio, aquell de Mucho ruso en Rusia. No se m’acudeix res més a dir, perquè a més amb la música forta que hi ha i el vi que em fan veure tampoc els entenc. Em ve una urgència irrefrenable de fotre el camp.
Així sota el pretext salvador d’un jet lag me’n vaig cap a casa, reflexionant sobre el repte de fluir en totes les situacions. Per sort estic aprenent mirar de no crear expectatives ni fronteres. Easy, man, easy. El meu amic torna a les tantes, i em diu que llàstima que me n’anés, que després havia estat molt bé. Ric.
Estic enamorat de Nova York, la veritat. No se’m fa estranya, la gent és molt amable i el tràfic sorprenentment silenciós (això o és que he perdut uns graus d’audició). Tinc la sensació de moure’m com a dins de l’aigua, en una corrent fresca que hem porta amunt i avall.
Avui per fi he tingut ja cobertura al mòbil. Em va molt bé per planificar els meus viatges, perquè estic tot el dia amunt i avall. No, Josep, encara no he vist el Moma. Però començo ja a conèixer una mica la ciutat.
He fet tot Broadway de dalt a baix. He dinat a Brodway Pizza, i he fet broma amb el cuiner/cambrer. M’ha recomanat no menjar pizza, però no li he fet cas i era molt bona. No ha acceptat la meva proposta de fer un 3x2, però ha rigut. Entre botiguers ens entenem.
I he pujat al pis 20 d’un d’aquests edificis, des d’on es veu bona part de la ciutat. El més divertit és el mobiliari que tenen, d’un retro que no ha anat a menys. M’hi he fet la foto típica, que us estalvio, amb el World Trade Center a darrera.
També he fet una classe al Yoga Union, per fi després d’un any que en Sergi me’n canta meravelles. M’ha agradat moltíssim: intenses però amb graus progressius de dificultat, assertives però no invasives, cordials però amb agulletes. Crec que serà aquí on aprendré més.
Al migdia m’he escapat a ballar contact. Pels qui no ho coneixeu, es tracta d’aprofitar el pes propi per comunicar-se amb l’altre. Pot ser més o menys acrobàtic segons l’habilitat que es tingui, les ganes o el nombre d’hèrnies discals. Les classificacions dels balladors són les mateixes que amb les que vaig dir del blues, però si en el blues la gent fa cara de seductor trasnotxat, aquí és obligatori com a mínim fer cara compungida. O inexpressiva. Sobretot no de passar-ho bé. Aquí la sala, al costat de Broadway, és preciosa, enorme amb un terra de fusta. Hi fa una calor de pizzeria, que 3 ventiladors ni tant sols es fan notar. A la sortida, una donació voluntària de 10 dollars.
A Times Square, un gran mercat amb menjar local. Al costat, unes taules amb taulells d’escacs i un parell de persones jugant. Un altre està assegut, esperant. Jo me l’hi acosto, i li dic si vol jugar. Em diu que si. Poso el peó a e4, la cosa promet. Em mira i diu, “Just to make sure, you know there is a donnation of 5 bucks at the end of the game?” Sí home! Pagaré 5 dollars per jugar una partida. Li dic que he jugat gratis milers de partides i que no. I me’n vaig, sorrut.
El dia acaba de forma fenomenal. El noi que m’allotja, en Daniel, és un noi (negre) tranquil que s’assembla molt a en Joan Carles que fa Mindfulness al meu centre. Ens hem suportat molt bé malgrat el poc espai del pis i la meva desendreça crònica. Em convida a una proposta que ha fet una amica seva, la Lina. Li ha parlat de mi, i diu que té moltes ganes de conèixe’m. Fantàstic, li dic. Hem quedat al voltant de les 5 a Prospect park, per fi un picnic i després escoltar una mica de reggea. Yeah.
Quan arribem al parc veiem una cua d’unes 5000 persones per entrar-hi. Serà un gran concert, de fet. La gent fa picnic per allà, amb barbacoes, taules i cadires. Molts d’ells parlen espanyol, semblen molt feliços. La Lina finalment arriba amb dues amigues. Una porta les ungles pintades amb la bandera americana i té un novio que és exactament igual que el novio de la Barbie, en Ken. Es guanya la vida promocionant uns mitjons especials per fer Pilates *els americans ho pronuncien PALATES*. La Lina desapareix immediatament, malgrat les ganes que tenia de conèixe’m. Torna al cap de mitja hora, i jo em sento com el de l’acudit de l’Eugenio, aquell de Mucho ruso en Rusia. No se m’acudeix res més a dir, perquè a més amb la música forta que hi ha i el vi que em fan veure tampoc els entenc. Em ve una urgència irrefrenable de fotre el camp.
Així sota el pretext salvador d’un jet lag me’n vaig cap a casa, reflexionant sobre el repte de fluir en totes les situacions. Per sort estic aprenent mirar de no crear expectatives ni fronteres. Easy, man, easy. El meu amic torna a les tantes, i em diu que llàstima que me n’anés, que després havia estat molt bé. Ric.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada