Visions
Des de la finestra del tren veig una imatge típica de Nova York: gent esperant sota un pont elevat, envoltats de pintades de grafitti. Hi veig totes les races en harmonia, soles, aparellades o en grup. Un adolescents hispanos porten monopatí, camí d’algun parc amb tobogans metàl·lics. Al seu costat, un noi negre i gros, amb camisa de quadres i motxilla texana parla, amb els cascs posats, amb una noia també negre amb texans escotats per baix i rastes rosses.
El tren ja fa estona que està parat, i estic una mica inquiet perquè de temps no me’n sobra. Se sent una campana per l’altaveu que anunciarà alguna cosa. Em concentro, intentant d’endevinar alguna paraula. Sorprenentment, ho entenc tot: “Degut a una averia a Passeig de Gràcia, els trens circulen amb un retard aproximat de 23 minuts”.
Miro atentament al meu voltant. Això no és New York, és Sant Andreu Comtal! El típic retard de 23 minuts es pot convertir fàcilment en 2 hores i fer-me perdre el vol. Carrego la motxilla a les espatlles i obro la porta del tren, disposat a saltar. Puc agafar des d’aquí el metro i després un taxi i arribar encara a temps, amb sort. Què faig? La meva intuïció em diu que salti.
No salto. El tren tanca les portes i arrenca. Abans m’he fet amic d’un matrimoni marroquí amb un nen petit que es diu Rian (com Ryanair però no li he dit res) i d’una parella de senyors xilens (com les llaunes de cloïsses però tampoc els he dit res) que ara m’han anomenat el seu conseller espiritual. Què fem? Baixem a la propera parada per no quedar aturats enmig, i agafem taxis? Ens arrisquem? Mentre m’ho penso, com sempre em passa a la vida, el tren va fent amb un bon ritme i així sense decidir-me resulta que ja hem arribat a Passeig de Gràcia.
Commino els meus sequaços a baixar per agafar l’altre tren, que ens ha de portar a l’aeroport. Quan baixem m’adono que el tren acaba de deixar-nos a l’andana oposada! És el dia de la marmota? Ja som tots a l’andana quan des de l’altaveu anuncien que per anar a l’aeroport hem d’agafar un enllaç a Sants. Correm doncs tots ràpidament de nou al tren que acabàvem de deixar, i que ara està buit. El tren arranca camí de Sants, deixant un piló de gent en el llimb col·lapsat de l’andana.
En fi. Arribem a Sants just per veure que a l’altre costat de la mateixa andana hi ha un tren en destinació a l’aeroport. Crido a l’ordre els meus sequaços: la parella gran xilena amb les 4 maletes, la parella marroquina amb els dos nens petits i uns xinos que s’hi han afegit: “Follow me. Seguid me”. Baixo corrent del tren, atropello unes 25 persones que m’impedien el pas fins a l’altre tren i hi arribo just a temps per evitar que es tanquin les portes, entre els piulets desesperats d’avís. Llenço la motxilla entre els batents i faig temps fent veure que entro a poc a poc. La meva família adoptiva va arribant: xinos, xilens i marroquins i, enmig dels insults del revisor, ens obrim pas al vagó que ja està petat. Em dirigeixo a ells i els dic, amb un somriure “Veieu, per això volem la independència.”
Reflexions prèvies:
Han estat uns dies complicats preparant el viatge. Em sentia com un novaiorquès ja, i no entenia massa bé com és que el meu cos encara era a Girona quan jo evidentment ja era a Nova York. Els meus alumnes han hagut d’aguantar unes classes caòtiques i els meus amics unes despedides cada vegada més seques. Efectivament, el més cansat d’un viatge és despedir-se. Tothom espera unes paraules solemnes, una revelació que puguin recordar en cas que s’estavelli l’avió o que m’ennuegui mortalment amb una double Mac. (A la M. no li agraden aquestes bromes però crec que més o menys és el que la gent pensa)
També és cansat veure-ho tot com si fos l’última vegada. L’última banyada a Pals, l’última ballada a la Rambla, l’última quilo de musclos bio de Carrefour. L’última vegada que em tallo les ungles al balcó, l’última... en fi. Amarar-me de paisatges, d’olors, de temperatures. Del meu llit. Del meu estimat acordió.
I així perquè viatgem? Per aprendre del que deixem enrere. I una mica també com quan et cases: de tantes vegades de dir-ho no et queda més remei que fer-ho (jo no m’he casat mai però sé perfectament que els passa això).
Última llamada vuelo DY 7196 destino Nueva York... It’s time to go.
El tren ja fa estona que està parat, i estic una mica inquiet perquè de temps no me’n sobra. Se sent una campana per l’altaveu que anunciarà alguna cosa. Em concentro, intentant d’endevinar alguna paraula. Sorprenentment, ho entenc tot: “Degut a una averia a Passeig de Gràcia, els trens circulen amb un retard aproximat de 23 minuts”.
Miro atentament al meu voltant. Això no és New York, és Sant Andreu Comtal! El típic retard de 23 minuts es pot convertir fàcilment en 2 hores i fer-me perdre el vol. Carrego la motxilla a les espatlles i obro la porta del tren, disposat a saltar. Puc agafar des d’aquí el metro i després un taxi i arribar encara a temps, amb sort. Què faig? La meva intuïció em diu que salti.
No salto. El tren tanca les portes i arrenca. Abans m’he fet amic d’un matrimoni marroquí amb un nen petit que es diu Rian (com Ryanair però no li he dit res) i d’una parella de senyors xilens (com les llaunes de cloïsses però tampoc els he dit res) que ara m’han anomenat el seu conseller espiritual. Què fem? Baixem a la propera parada per no quedar aturats enmig, i agafem taxis? Ens arrisquem? Mentre m’ho penso, com sempre em passa a la vida, el tren va fent amb un bon ritme i així sense decidir-me resulta que ja hem arribat a Passeig de Gràcia.
Commino els meus sequaços a baixar per agafar l’altre tren, que ens ha de portar a l’aeroport. Quan baixem m’adono que el tren acaba de deixar-nos a l’andana oposada! És el dia de la marmota? Ja som tots a l’andana quan des de l’altaveu anuncien que per anar a l’aeroport hem d’agafar un enllaç a Sants. Correm doncs tots ràpidament de nou al tren que acabàvem de deixar, i que ara està buit. El tren arranca camí de Sants, deixant un piló de gent en el llimb col·lapsat de l’andana.
En fi. Arribem a Sants just per veure que a l’altre costat de la mateixa andana hi ha un tren en destinació a l’aeroport. Crido a l’ordre els meus sequaços: la parella gran xilena amb les 4 maletes, la parella marroquina amb els dos nens petits i uns xinos que s’hi han afegit: “Follow me. Seguid me”. Baixo corrent del tren, atropello unes 25 persones que m’impedien el pas fins a l’altre tren i hi arribo just a temps per evitar que es tanquin les portes, entre els piulets desesperats d’avís. Llenço la motxilla entre els batents i faig temps fent veure que entro a poc a poc. La meva família adoptiva va arribant: xinos, xilens i marroquins i, enmig dels insults del revisor, ens obrim pas al vagó que ja està petat. Em dirigeixo a ells i els dic, amb un somriure “Veieu, per això volem la independència.”
Reflexions prèvies:
Han estat uns dies complicats preparant el viatge. Em sentia com un novaiorquès ja, i no entenia massa bé com és que el meu cos encara era a Girona quan jo evidentment ja era a Nova York. Els meus alumnes han hagut d’aguantar unes classes caòtiques i els meus amics unes despedides cada vegada més seques. Efectivament, el més cansat d’un viatge és despedir-se. Tothom espera unes paraules solemnes, una revelació que puguin recordar en cas que s’estavelli l’avió o que m’ennuegui mortalment amb una double Mac. (A la M. no li agraden aquestes bromes però crec que més o menys és el que la gent pensa)
També és cansat veure-ho tot com si fos l’última vegada. L’última banyada a Pals, l’última ballada a la Rambla, l’última quilo de musclos bio de Carrefour. L’última vegada que em tallo les ungles al balcó, l’última... en fi. Amarar-me de paisatges, d’olors, de temperatures. Del meu llit. Del meu estimat acordió.
I així perquè viatgem? Per aprendre del que deixem enrere. I una mica també com quan et cases: de tantes vegades de dir-ho no et queda més remei que fer-ho (jo no m’he casat mai però sé perfectament que els passa això).
Última llamada vuelo DY 7196 destino Nueva York... It’s time to go.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada