Situacions personals

Un nou dia preciós a Nova York. Des de que vaig decidir fer només tres activitats al dia estic més alleugerit; dormo més bé i ja no em fan tant de mal les cames d’anar en bici amunt i avall. Ja no pateixo atacs d'angoixa de no arribar a la propera classe de blues, o d’haver-me oblidat els pantalons de ioga.

Avui no tenia classe al matí, o sigui que m’he pogut posar al dia de tota la paperassa que m’acompanya: de respondre mails, passar apunts, revisar facebook, likejar instagrames. I després he decidit sortir a conèixer NY. La meva estratègia és d’agrupar les recomanacions de la guia segons proximitat en una mateixa àrea, i avui tocava el Pont de Brooklyn i China Town. Hi he anat tranquil·lament, i m’he trobat pel camí imatges que m’han semblat interessants: treballadors de les obres fent una pausa per dinar. De venedors xinesos en botigues minúscules, o de recol·lectors ambulants d’ampolles de plàstic. Tot de personatges que no veuen els nostres ulls àvids de postals.

És curiós però no tinc la sensació que NY estigui tant plena de turistes. Potser perquè jo també ho soc, o perquè tothom ho és i va i ve sense problemes. O potser perquè tinc la sort d’anar en bici. Em costa una fortuna cada viatge perquè gasto dues samarretes, una anar i l’altra tornar. Un cop torno de ioga, si intento posar-me la samarreta de l’anada em fa molt de fàstic perquè sembla que s’hi hagi pixat a sobre una camada de gats.

Ioga ha anat molt bé, com sempre. Hi tinc només un problema, derivat de viure normalment envoltat de blancs: no sé distingir els asiàtics entre ells. És lamentable. Corren pel centre tres noies asiàtiques, a més amb un físic molt semblant, i no hi ha maneres de distingir-les. Encara sort, i ja és molt, que ara me n’adono que no són només una de sola, com al principi em passava. Per sort m’han afegit al facebook i podré fer els deures i estudiar les seves cares.

He arribat a casa allà les vuit, content perquè tindria companyia: la propietària, la Karol, i una noia de Texas, la Sarah, que havia vingut per un congrés de disseny tèxtil. De moment sembla que no hi ha ningú, o sigui que tranquilament he fet el meu primer plat cuinat des de que he arribat: pasta amb bolets i tomada. Un hite a la història de la cuina, sí. Doncs començava ja a menjar que a aparegut la Sarah, que de fet era a la seva habitació.

La Sarah és una negra criolla, ampla, de cabells ondulats i rossejats. Està sobre la quarantena, vestida elegant. Ja l’entenc força bé quan parla. S’asseu al costat de la taula i comencem a xerrar amb aquestes converses així preliminars, prou agradable. I pam! Arriba l’huracà Karol, la propietària. Em mira amb aquest somriure amplíssim que té, em diu que si he passat un bon dia, i que veu que he cuinat. Jo, ben educat com soc, li dic que sí i que si en vol, esperant rebre una igualment educada negativa.

-          Just a bit- em diu ella, i es serveix més de la meitat del que em quedava. – i em passes una mica d’amanida també? Ah, que completa, amb coses i tot.

Després de passar pels inevitables tòpics de Donald Trump, del ioga etc etc s’han interessat per la meva situació personal. Els l’he explicat una mica per sobre, sense masses detalls. La Karol cloquejava com una gallina a cada explicació meva. Em troba un cràpula sense remei, per més explicacions que jo li  vulgui donar. Al final em cansa haver de justificar com sóc, ni que sigui per contrarestar una broma. La Sarah, més comprensiva, m’ha demanat quin dia vaig néixer. Quan li he dit, ha fet que sí amb el cap: sóc sagitari, això ho explica tot. L’altra, més sagaç encara, ha endivinat que soc fill únic. Tot quadra, juntament amb l’oblit desafortunat que vaig fer d’uns calçotets al costat de la dutxa, que va trobar la senyora de la neteja i que, davant del dubte,  va deixar sobre el llit de la propietària.

Canviem de camp. La Sarah ens explica de seguida que està casada, però no feliçment. Resulta que des del març que no té relacions amb el seu marit. I que ja no sap que fer. Em pregunta, mirant-me als ulls, si no és una dona com Déu mana, que miri bé que té de tot, i que com és que ell ja no la desitja. La Karol li pregunta quants anys porten, només 3 li diu l’altra, i ella diu que no pot ser, que això passa als 5 anys. Que ella vol tenir una nena petita (té ja un noi de 20!) i que en canvi el marit la compara amb la Verge Maria. Ella es desespera i confessa que sospita que es va casar amb ella per papers, perquè estaven a punt d’expulsar-lo del país i en canvi ara tindrà la nacionalitat. No sap què fer, ella dorm a dins dels llençols del llit i ell a fora, i així no hi ha manera. Esclar que, de moment, ell es guanya molt bé la vida i paga les factures mentre ella comença la seva empresa de confecció.

Què pot fer? La Karol és partidaria que l’amenaci amb el divorci i expulsió del país si no hi ha coit matrimonial. Jo, més moderat, intento que vegi també el que ell pot sentir i que busqui una solució per a tots dos.

La Karol s’ha acabat de gust els meus espaguettis. Mentre anava parlant veia que, amb l’entusiasme, salivava molt i que les gotetes anaven a parar, arremolinant-se més enllà del seu plat, a sobre de la plata de pasta que quedava. Però no m’he atrevit a moure la plata, i demà sabré si agafo ja algun costipat americà. Li pregunto així en broma que a veure què n’ha fet ella del pare dels seus fills. I em contesta així de cop, sense amargura, que es va morir. El primer marit se li va morir de càncer, diu, i el segon d’un atac. Diu que ara va pel tercer.

Totes aquestes confessions m’atabalen i em retiro al meu dormitori, just al costat, i deixo la porta mig oberta. Vaig passant apunts, i sento al carrer gent discutint i cridant. No n’hi faig cas, però la Sarah ho aprofita per entrar a la meva habitació i anar a mirar què passa al carrer. S’està una estona xaferdejant i després es gira, em mira i diu que nosaltres dos tindríem una filla ben bonica, una filla, diu repassant-me de dalt a baix, que seria com jo.

Nota aclaratòria: no m’ho invento. Malaurdament, però, no és el meu físic. Tot i que, sens dubte, tindríem una filla preciosa. Potser podrem arribar a un acord, ja us ho faré saber família.