Retalls de divendres

de juliol 17, 2017

Community

Arribo per fi a casa a mitja tarda, després d’un dia complet fent ioga i bici amunt i avall de Manhattan, i decideixo sortir a explorar el barri. És un barri d’edificis de poques plantes, 4 o 5, de carrer amples i ben cuidats i arbres frondosos. La impressió és molt agradable. Només una mica més enllá els edificis són més alts i en bloc i la sensació és diferent, de barri de blocs.

Aquí al costat hi ha un jardí comunitari. És una mena de punt de trobada que, tot i que és a càrrec de la ciutat, els veins fan seu. Hi passejo tranquil·lament, admirant la vida vegetal i animal que hi floreix. Sota una glorieta un grup d’adolescents xerra animadament. Un té música al mòbil, i quan passo pel costat fa el gest de voler ballar amb mi. Hip-hop? Agreeixo la complicitat. Més endavant començo a xerrar amb una noia que passeja el gos. Li pregunto que com és que no el porta a jugar amb els seus amics (del gos), perquè en un altre parc hi ha un espai reservat. Em diu que li portava però que va agafar una malaltia (el gos) i ara prefereix passejar-lo sol. El gos em mira, trist.

En tot el barri veig uns quants parcs com aquest. Penso que seria agradable tenir això per Girona. No només pel troç de verd, sinó també per la vida social que convida a fer. Ai que tot ho fem culpa de airbnb i som nosaltres els que no ho fem.

Una mica més endavant veig un concepte que no coneixia: un bar on et fan la manicura. O viceversa. Miro de fer-los una foto però sospiten i m’haig de retirar, avergonyit. Una solució seria anar-hi a fer-me jo les ungles. Amb les del peu quedarien ben contents.

Bosses

Aquí no només no et fan pagar la bossa de plàstic sinó que van de dos en dos, per assegurar-se que no es trenquin. Si el lloc es bio són de paper, també de dos en dos.

Art

Més endavant passo per una galeria on innaguren una exposició. Hi passo per davant, poruc, fins que em conviden a entrar. El més interessant són els personatges que s’hi mouen. Alguns vestits amb glamour, d’altres amb excentricitat. En tot cas cap problema, aquí tothom va com vol i jo, també.

Teatre

Continuo el vespre en un pub, veient una comedy. Es diu stand-up, bàsicament és un petit escenari, un micro, i artistes que surten a dir la seva. Estic content perquè els entenc força, un 60%. La temàtica és força mundana: familia, menjar, sexe. I no sembla que tinguin tabus, surten bromes que a casa nostra et costarien 18 mesos i una multa. Sec a primera fila, en una taula que queda buida. Una de les que parla descriu amb tot detall les seves pràctiques onanistes i ho fa, us ho giro, mirant-me tota l’estona. Jo vaig xarrupant la cervesa.

I acabo la nit en un teatre del costat. He pensat d’estalviar-me les cues comprant-ne l’entrada per internet. Hi arribo abans i sopo, per estalviar, una amanida de cigrons que he comprat al super. Va entrant gent, actors, i també gent que s’espera com jo. Xerro amb ells, i resulta que tots són convidats. El públic pagant és –soc- jo. Un cop a dins, es confirmen les sospites: es coneixen tots. És teatre d’improvització: algú del públic explica un somni que han tingut, i el grup d’actors fa un sketch sobre aquest somni. Si fos en català no ho aguantaria 5 minuts, però aquí arribo a tres quarts.

Somni

Vaig somiar que tenia entre les mans una oreneta. S’havia mullar per la pluja i jo la protegia, i sentia la seva escalfor i suavitat al palmell. Em fa por de deixar-la anar, peró finament ho faig i l’oreneta surt volant.