Primer dia

És ben cert que molts dels nostres problemes ens els cuinem nosaltres, per ganes de complicar-nos la vida. Veieu, tant de patir setmanes i setmanes per com aniria el viatge i aquí estic ja passant-m’ho bomba:
En un matalàs inflable enmig d’un menjador minúscul, amb la meva motxilla oberta sobre el sofà, ensenyant samarretes i calçotets com si fossin intestins d’un animal mort. A la meva dreta una bandeja de momos vegetals que han sigut el meu sopar. I davant un aire condicionat que malgrat ser nou fa un soroll com si hi tingués a dins un dimoni.
EL dia ha estat molt bo. El matí ha estat complicat sortir de casa perquè, sabeu? A Nova York també hi plou. I el meu paraigua el vaig deixar a casa: els seus grams haguessin superat, justament, els 10kg que tenia pagats per l’avió. Doncs sí, plou a Nova York. Ruixats de veritat, dels que a les pelis aprofiten els herois per fer un petó a la noia de torn, sota un pont de Brooklyn. 
Finalment m’he posat en marxa. He decidit fer ja la primera classe de ioga a l’Institut de ioga Iyengar. Hi he arribat amb el cor a la mà, patint de fer tard perquè contínuament m’equivoco de sentit en les estacions de tren, o baixo quan no toca, o agafo un tren equivocat. Sí, estic fi.
El centre és preciós i la sala típica, amb les cordes penjant. Els meus companys de classe han anat entrant amb la cadència dels cargols un dia de pluja. Així arrossegant una mica els peus, entre afectuosos i despistats. La profe ens ha renyat durant una horeta per no elevar amb prou fermesa els engonals interns. Hem fet postures dempeus amb els peus prou torts com per fer descarrilar un AVE, sempre tota la recriminació amable de la nostra guia.
Sortint de classe he anat a demanar la nacionalitat americana. Bé, gairebé: el que he demanat és una targeta de mòbil. El necessito perquè estic mirant compulsivament tot el dia els likes que tinc. L’excusa és que haig d’estar disponible on-line pels meus múltiples negocis turbulents. Després de mitja hora de lluitar amb el meu ḿòbil (m’ha renyat afectuosament per no tenir-lo en English) la dependenta m’ha configurat les SIMs, les itineràncies i els push. Tinc 3G però el meu mòbil, m’ha aclarit, va saltant de la xarxa 3G a la 4G. Què hi farem, li he dit. En tot cas ara tinc ja número americà, que sempre impressiona quan et truquen i veus que es americà i que potser és algú de la Casa Blanca.
El dia va acabar molt feliçment ballant blues en una escola de dansa de Manhattan. És divertit que en qualsevol ballada hi ha:
-    La noia guapíssima que balla com un àngel movent els malucs com si tingués contraccions de part. Normalment no m’atreveixo a demanar-li per ballar.
-     La joveneta que no en té ni idea però com que es maca té èxit.
-    La noia poc agraciada que en sap moltíssim però ha d’anar demanant als nois.
I l’apartat masculí:
-    El supertècnic que sap tots els passos enciclopèdicament.
-    El guapo catxes que li encanta ballar tot sol
-    El que va de simpàtic i que sembla que en sap però ràpidament es veu que no en té ni idea.
(ja sabeu en quin apartat em poso)
Nota: aquestes divisions són en broma. Les fem tots mentalment, amb l’inconvenient que ens impedeixen de gaudir del que fa cada persona única. Però és divertit escriure-ho per veure que, em sembla, tots funcionem així. En aquesta ballada en concret amb qui més bé m’ho vaig passar ballant va ser amb en Ken, de l’apartat del guapo que balla sol. Últimament m’ho passo cada vegada més bé ballant amb tius. Gràcies a Déu les meves preferències sexuals no han quedat afectades (ja pots tornar a respirar mare).
Nota 2: escriure és mentir. El que explico aquí està basat en la realitat però és la meva mirada, la meva fabulació. Potser encara sóc a Girona, tancat al lavabo.