Me n'aniré de la ciutat

Penjant durant una classe de teles.
Últim dia a Berlín. Nova York, vull dir. Són iguals totes les ciutats? Ens sembla que cadascuna té el seu caràcter, una ànima emanada dels milions d’éssers que l’habiten. Van al cel aquestes ànimes? On són ara les ànimes gastades de les ciutats esborrades pel temps?
Tot el que els primers dies vaig fer en bici com una exhalació aquests dies ho he fet al ritme viu del meu pas. No sé si tinc el pas més lleuger que el meu avi Pepe, que cada dia, deia, feia quilòmetres a la riba del Ter. O que el meu pare Josep, que ara també els fa. Com més passen els dies més sembla que sigui la meva família, no jo, qui explica aquesta història.

A mode de resum, aquí tenim una llista d’éssers de la ciutat:
Humans. Quantes persones he creuat caminant pel carrer? Quants missatges de la seva samarreta he llegit, i quantes dones he trobat o no atractives, i m’han trobat o no atractiu. M’han pres per un puertoriquenyo, els he pres per russos o per jueus o per afroamericans. Cadascú amb un vestit diferent, curosament escollit, amb una roba interior que sosté tot el que penja i/o sua.

Pardals. Venen sense por al costat quan dino a Madison Square. Com que no menjo pa, no els puc donar res: no els agrada el tofu. Ells no tenen problemes per conformar-se amb les engrunes. De coloms se’n veuen pocs, els deuen tenir controlats, i de gavines cap. Em sembla recordar que el símbol del partit republicà és l’àliga, o sigui que potser per això no hi ha gavines.

Cotxes. Aquí no van massa ràpid, tens la impressió  que tots van a la cantonada del costat. De tant en tant passa un camió brillant majestuós. O algun cotxe conduit per un senyor moreno amb algú a darrera. Uber? Ubert té anuncis oferint sous de 1300 dòlars a la setmana per nous conductors, amb un asterisc al costat del número.

Turistes. Són una altra espècie d’humans, i han vingut per portar-nos a la resta a l’extensió. Els agrada acumular-se en places concretes, fer cues més i més llargues en llocs que surten a la guia. Com pugons.

Edificis alts. Semblen sorgits de la terra, d’una roca metàl·lica inexpugnable. Se’n veuen molts en construcció, i les grues van gemegant executants els seus rituals caníbals. Matèria menjant matèria.
Bicicletes: les de la ciutat les fan servir els turistes i van a pedal. Se’ls veu passar, suats, i s’aturen als semàfors. Els d’aquí van en bicis elèctriques, tant ràpid com els cotxes, i es converteixen quan els convé, miraculosament,  en peatons.

El mar. De fet, un riu, el Hudson. Però sembla impossible que sigui un riu, una broma. La magnitud d’Amèrica és aterradora, val més no pensar-hi.

Les parades ambulants. Quan passejo m’envaeix de tant en tant el record d’un jardí en una urbanització de la Costa Brava. És l’olor de carn a la brasa, que m’hi transporta. Alguns són hallal, i penso en els pobres animals que ni tan sols els adormen abans de tallar-los el coll.

Yoga Union ha estat el meu oasi. La seva gent m’ha acollit i m’ha obert les sales, d’un parquet de fusta i plenes de sol. Quan puc m’hi amago en algun racó i faig invertides.
Deli Food. Per 8 dollars la lliure, a pes, he menjat cada dia. Amanides vàries, tofu, quinoa, cuixes de pollastre, fruita tallada, espaguetis a la carbonara. M’ho poso en un envàs de cartró i vaig a dinar a Madison Square. Amb els pardals.

Salons de bellesa. Més concretament, de bellesa d’ungles. Mai no m’hagués pensat que una secreció donés per tantes històries. Inevitablement m’imagino com serien aquests salons si l’evolució hagués anat diferent i tinguéssim closques com les tortugues. El negoci seria encara més rodó.

Els llits on he dormit. Me’n recordaré de la primera propietària, la Carol, que em va fer fora perquè no vaig respectar la seva decoració. De la cara de rinoceront ferit (amb l’ull negre, fixa, embogit) que feia mentre em deia que cridaria a la policia si no me n’anava. I d’en Pirata, el meu gat terapeuta, del pis minúscul amb 4 gats més i olor de sorra de 5 gats. Ni un sol raig de llum hi entra en aquest pis, i s’hi sent, 24 hores al dia, la fressa dels aparells d’aire condicionat dels veïns. A la nevera, les menjadores mig plenes amb el que no s’havien acabat encara els gats, guardat pel següent repàs. 

Acabo les històries de NY amb un vídeo d’un pobre home boig. No sé perquè els gravo. No per riure-me’n, perquè em fan pena, i pensant-ho més me n’adono que més boig estic jo que, aparentment sa, m’aturo per gravar-los I com devem estar, encara pitjor, que ho mirem. En tot cas, si deixem, si podem deixar, al marge l’horror que ens fa, ens interessant de veure què fa que aquest pobre home ens sembli boig. Com va vestit? La rigidesa de la seva expressió? Ho comparo amb el vídeo d’un artista de carrer emetent sons estranys amb un amplificador.
L’he gravat d’amagat amb la càmera a la cintura, però el pobre home ja no em veia. És el rei Ubuntu a Nova York i, a diferència de l’altre, aquest no cobra.




P.D. Estic veient que el comptador de visites d’aquest blog té 3 xifres. Impressionant. Això vol dir que, o bé una persona em visita moltes vegades, o bé que sou molts els que us entreté el que escric. Em fa molta il·lusió! Us ho agraeixo i, de passada, us voldria convidar a venir a fer ioga a l’Espai de ioga. (això últim és broma)


Demà en tren a Montreal!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El desallotjament

Imperis

De Quebec a Percé o ol viatge a un mateix