L'arribada

S’ha complert la variant de la llei de Murphy que fa referència als transports:
“El temps de retràs del mitjà de transport que has d’agafar és proporcional a l’antelació amb què hi arribes”
i he estat 4 hores assegut en un banc de l’aeroport davant de la porta d’embarcament, mirant com els que feien cua dempeus s’anaven marcint progressivament i seien a terra, abandonats de la mà de Deu. M’he fet amic d’una senyora que anava a veure la seva filla de 13 anys que hi feia el batxillerat. Li portava un violí, perquè es veu que ja no li agrada tant el piano. Déu meu jo amb 13 amb prou feines tocava La vall del Riu Vermell amb la flauta Honner de plàstic.
De l’avorriment he devorat el que portava per sopar: dues focaccies, una amanida amb mongets (que m’ha portat problemes a 5000 peus d’alçada) i ho he rematat amb un pastís de poma que he comprat al costat. Sort que tot era molt car sinó el suchi tenia bona pinta.
Durant el vol he fet amistat (estic molt simpàtic) amb un matrimoni d’aquí, la Sarah i en Charles. Molt amables i oberts, hem parlat de tot, ens hem fet escoltar peces de música i han promès de convidar-me un dia a casa seva, a un parell d’hores d’aquí, on hi ha un llac molt xulo.
He aprofitat aquestes hores per veure Good Fellas, que passa a Nova York. Potser no ha estat una bona idea, perquè es passen la pel·lícula matant gent pel carrer, als bars i als lavabos i m’ha deixat la imaginació molt activa.
Un cop arribats, ens han portat com si fóssim bestiar per unes tanques i ens han distribuït en files, on havíem d’anar ensenyant la poteta. Curiosament quan la que entrava era una noia guapa el funcionari de torn prenia molt més de temps en preguntar-li què hi venia a fer. A mi per exemple quan m’ho ha preguntat li he dit que venia a fer ioga, i en provar d’explicar-li les virtuts del ioga Iyengar m’ha estampat el passaport ràpidament i ha dit ‘siguiente!’. En castellà.
És sorprenent que moltíssima gent parla castellà. Jo mateix, per exemple. I ens trobem així units per la nostra hispanitat i el V Centenario. Agermanats vaja.
Seguint les indicacions del meu Sant Google (offline) prenc un autobus cap a Manhattan, on en Sergi m’ha dit que no  miri enlaire perquè la gent t’atropella. Ja queda poc, agafar el metro mitja hora.
Però malauradament la línia M deixa de funcionar a mitja nit. A l’estació m’espero ben bé mitja hora, dempeus i carregat amb les motxilles perquè no em robin. Fins que em relaxo per fi i veig que és com Barcelona, que la gent és normal (tot i que el normal seu no sigui el meu però tampoc ho és a Bcn). Aquí no desentono amb les meves sandàlies acabades d’estrenar amb mitjons perquè no piquin. Però no hi ha mafiosos assassins ni bojos amb destrals. Almenys no a aquesta hora.
Així haig d’agafar una altra línia per arribar a la línia J que em portarà a Brooklyn. Seguint el mòbil pujo doncs a un tren, i comença l’aventura. Tot i que és de la línia que toca, no para on hauria de parar! Entro en pànic i li pregunto al del costat. Molt amable, s’ho pensa, s’ho repensa, tanca els ulls i en un estat proper al trance que tenen els mèdiums em diu que haig de baixar a una estació i agafar la línia en sentit contrari per arribar a una estació on agafaré de nou aquesta línia i sí que m’hi portarà. He vist que la intenció era bona però que semblava una mica delicat, a un tren cada hora com passa. I mirant el mapa davant meu (aixecant per uns instants la vista del mòbil) he trobat una altra solució molt evident.
I en fi. Ja no explico que, embadalit amb el mòbil he caigut a la trampa de prendre l’estació anunciada al lluminós com la que està parat el tren (és la que ve després) i he baixat i m’he trobat a una estació buida amb dos senyors amb barba dormint als bancs. A punt de llençar-me ja a la via (una rata em mirava, em sembla que més fosques que les de Bcn) ha arribat miraculosament un altre tren que, aquest sí, m’ha portat fins al destí.
Arribo al destí, l’adreça correcte, tot correcte. Miro la porta. Miro el timbre. Els timbres: n’hi ha uns 50, i la meva adreça no diu quin. Truco i el noi té el mòbil desconnectat. Ploro? No! No pas encara! La salvació està en enviar-li un whatsap, que sí que llegeix. Aixeco la mirada i 500 m enllà veig un MacDonalds. Free wifi. Free America.
I ara és al matí. No sé quina hora és. Vull dir que són les 8, i que posa que a Spain són 6 hores més. Però això dels canvis d’hora sempre m’han costat molt. No vull ni imaginar-me què em passaria si volés un dia de canvi d’hora per estiu o hivern. Potser ja no em recuperaria mai més.
Missió d’avui: esmorzar, targeta pel mòbil, sabates per ballar i anar a una classe de ioga.