I want to ride my bicycle
El dia ha començat molt bé. M’he donat d’alta a Yoga Union ja per tot el mes, i he fet un parell de classes molt interessants. De tornada a casa m’he trobat amb la Karol, la propietària.
La Karol és una dona molt particular (més que jo). És una senyora grossa (però tampoc molt), sense cabell, negra, amb la veu greu com si fos d’home i un somriure molt gran. Porta vestits de colors vius, i me l’imagino com la Rose, la protagonista de La vie devant soi. Té un riure com de gallina que s’encomana, i ja fem bromes com si ens coneguéssim de tota la vida. M’agrada escandalitzar-la, i ella fer veure que l’escandalitzo.
El pis on visc jo ara és una cova. El menjador només té una petita finestra bruta que dona a un cel obert. Hi ha una gran taula amb hule al mig contra la paret, i a sobre un enorme televisor que té tot el dia engegada, fins i tot si no hi és. Dona una mica de vida a l’habitació. El meu dormitori sí que en te de llum, dues finestres que donen al carrer. Una té incrustat un aire condicionat que fa molta fressa i poca endreça. La meitat de l’habitació és un llit, tant alt que haig de saltar per anar a dormir, i que a més s’enfonsa cap a un costat. Entre l’alçada i la inclinació l’altre costat queda tant lluny que mai hi he arribat a dormir.
Doncs resulta que la bona dona em fa un senyol regal: em deixa la seva bici, que tenia guardada als sotan, per anar per la ciutat. A canvi li inflo les rodes (de la bici) i compro un bon candau per lligar-la bé a fora. Així ho faig, i ara doncs ja sóc un novaiorqués com cal. Em moc amb la bici negra amunt i avall, amb el meu casc esclar (no patiu). HI ha carrils bici que van a tot arreu.
A la tarda he fet servir la bici per anar a You should be dancing, una acadèmia on fan classes de blues. Me les prometia molt felices, i ha acabat en tragèdia. Un dels dies més durs de la meva vida. Resulta que només érem dos alumnes, un noi negre i jo. El negre, evidentment, tot ho feia bé (ho porten a la sang), i jo en canvi m’equivocava en tot. Havia de pressionar més amb la bola dels peus. Però sense aixecar tant els talons. Només una mica. I plegar-me des dels malucs amb les lumbars rectes (aquí he volgut iniciar una discussió tècnica sobre la forma de les lumbars però no m’ha deixat). I pujar i baixar no des del genolls, com ho feia, sinó des dels malucs, més armònicament, i sense moure també les espatlles que hauria de deixar caure endavant, perquè, em diu, estic molt tens.
Tens? Nooo! Estic concentrat, collons. Mitja hora més tard, amb llàgrimes als ulls, li he dit que tingués pietat, que ja aniria venint. Ha somrigut vagament (era rossa, les rosses somriuen vagament (perdó per la Montse si em llegeix)) i al cap d’una estona ha elogiat un pas que he fet, que consistia en caminar de forma natural. He tornat a casa tremolant.
La Karol és una dona molt particular (més que jo). És una senyora grossa (però tampoc molt), sense cabell, negra, amb la veu greu com si fos d’home i un somriure molt gran. Porta vestits de colors vius, i me l’imagino com la Rose, la protagonista de La vie devant soi. Té un riure com de gallina que s’encomana, i ja fem bromes com si ens coneguéssim de tota la vida. M’agrada escandalitzar-la, i ella fer veure que l’escandalitzo.
El pis on visc jo ara és una cova. El menjador només té una petita finestra bruta que dona a un cel obert. Hi ha una gran taula amb hule al mig contra la paret, i a sobre un enorme televisor que té tot el dia engegada, fins i tot si no hi és. Dona una mica de vida a l’habitació. El meu dormitori sí que en te de llum, dues finestres que donen al carrer. Una té incrustat un aire condicionat que fa molta fressa i poca endreça. La meitat de l’habitació és un llit, tant alt que haig de saltar per anar a dormir, i que a més s’enfonsa cap a un costat. Entre l’alçada i la inclinació l’altre costat queda tant lluny que mai hi he arribat a dormir.
Doncs resulta que la bona dona em fa un senyol regal: em deixa la seva bici, que tenia guardada als sotan, per anar per la ciutat. A canvi li inflo les rodes (de la bici) i compro un bon candau per lligar-la bé a fora. Així ho faig, i ara doncs ja sóc un novaiorqués com cal. Em moc amb la bici negra amunt i avall, amb el meu casc esclar (no patiu). HI ha carrils bici que van a tot arreu.
A la tarda he fet servir la bici per anar a You should be dancing, una acadèmia on fan classes de blues. Me les prometia molt felices, i ha acabat en tragèdia. Un dels dies més durs de la meva vida. Resulta que només érem dos alumnes, un noi negre i jo. El negre, evidentment, tot ho feia bé (ho porten a la sang), i jo en canvi m’equivocava en tot. Havia de pressionar més amb la bola dels peus. Però sense aixecar tant els talons. Només una mica. I plegar-me des dels malucs amb les lumbars rectes (aquí he volgut iniciar una discussió tècnica sobre la forma de les lumbars però no m’ha deixat). I pujar i baixar no des del genolls, com ho feia, sinó des dels malucs, més armònicament, i sense moure també les espatlles que hauria de deixar caure endavant, perquè, em diu, estic molt tens.
Tens? Nooo! Estic concentrat, collons. Mitja hora més tard, amb llàgrimes als ulls, li he dit que tingués pietat, que ja aniria venint. Ha somrigut vagament (era rossa, les rosses somriuen vagament (perdó per la Montse si em llegeix)) i al cap d’una estona ha elogiat un pas que he fet, que consistia en caminar de forma natural. He tornat a casa tremolant.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada