God bless America

Quan algú comença una carta amb:

No us espanteu, estic bé.

Ja penses immediatament – mèu, està fotut.

Estic escoltant el trio N. 2 per piano per Shubert. El va escriure quan estava ja molt malalt. Sabia que probablement li quedaven pocs mesos de vida, i malgrat això, potser per això, és una obra mestra. Delicada, vívida, amb moment d’intensitat, també d’intimitat, i de reafirmació vital. Quan penso que Shubert és mort, i tants burros són vius!

El que m’ha passat és que aquests últims dies he tingut una dosi massa alta de mi mateix. Tinc un empatx de David Lloret, i em costa de pair. M’imagino ara com es diria un medicament per aquest tipus d’empatx- Loretol? Loretina plus? Bàsicament m’he passat una setmana expandint el cos cap a noves disciplines físiques. He trobat una sala (omfactory) on per un preu molt raonable, 50 dòlars, podies anar a les classes que volies. La novetat és que tenien teles penjant del sostre. Una mena de trapezi de tela, amb el que podies fer moltes coses. Com que això coincideix amb la línia de treball que hem encetat a l’espai de ioga amb l’sling, he estat interessant. He tastat de primera mà la dificultat que té el circ. He fet les primeres classes per pujar amunt fent servir les teles. Riu-te del mal que fa el ioga! Quan tens una tela envoltant-te la cama com una boa amb la força de tot el teu pes! O quan has d’alçar tot el teu pes amb la força dels teus braços una vegada i una altra, i fer passar les cames i quan acabes t’ha de quedar forces per tornar a baixar sense amorrar-te a terra.

Això sí, m’ha servit per veure que les classes que fem a ioga són infinitament més variades, estudiades i divertides. Els escalfaments que es fan en general són avorridíssims, sempre el típics de moure el coll cap al costat, els malucs, els turmells. Cal reconèixer-ho però: els profes estan fets uns supermans. Pugen i baixen de les teles, o es deixen caure enrere en Urdhva danurasana com si res.

És incòmode constatar que molt sovint ets dels més grans de la classe. El més pelut, també. Les dues coses sense massa solució. Però, també, amb virtuts.

Aquest cap de setmana com a traca final estic participant a un festival de blues. Va començar ahir al vespre, i a mitja tarda vaig decidir no anar-hi. El mateix em va passar en la meva infantesa un dissabte a la tarda quan a Plaça, a Torroella, van fer un ball infantil i jo hi havia d’anar vestit de xino. Devia tenia 6 o 7 anys. Quan la meva mare em va tenir amb tots els detalls posats (el bigotet també) vaig decidir que no em venia de gust anar-hi i em vaig quedar al menjador. La sensació és que m’he d’enfrontar a una massa de gent (coneguda o no) i em fa mandra d’enfrontar-me al que pensin de mi. Crec que a tothom li passa.

Afortunadament ja he deixat enrere aquesta etapa i vaig anar-hi. Al blues. Està sent molt maco, amb classes molt interessants. Només que ja estic una mica desinflat. Com jugar a futbol amb una pilota desinflada. Em respecto aquesta emoció i vaig fent, coneixent gent que, absurdament, és dels llocs que surten a les pel·lícules: Toronto, Florida, Nebraska. Uns quants mastegant xiclets.

Ja em queden només 2 dies per passar pàgina. Diré adéu al meu amic Pirata, el meu consol: quan arribo i em veu surt disparat cap a la meva habitació, esperant que obri la porta, es llença sobre el llit i s’hi posa bé per ser objecte de carícies. És divertit que no ve directament a veure’m, sinó que vol ser acariciat sobre el llit. Bé, reflexions que faig sense massa interès.

Com sempre el que veus és un reflex dels pensaments interns, i ara començo a veure massa bojos per la ciutat. Gent asseguda al banc, rient sols. Gent gran inclinats arrossegant un carro ple d’andròmines. Gent que morirà aquí, envoltats de gratacels.

Enmig de tot això és un consol trobar-te amb gent que parla espanyol. Solen ser els de l’escala més baixa de treballadors, i costa sentir-los perquè tinc la sensació que aquí parlar espanyol és com una vergonya. És molt més cool parlar anglès. L’altre dia vaig anar a comprar un entrepà a una botiga d’indis, vaig veure que era hispano i vam parlar una mica. Li demano: “Hacéis bocadillos?” Em mira astorat, “No, aquí no hacemos bocadillos”. Davant tenia pa, embotit, tomata, etc. M’ho penso i li dic “Y hacéis sandwichs?”. “Ah, eso sí que hacemos”. Beneida llengua de Cervantes.

Ja tinc el bitllet de trens per dilluns cap a Montreal. També ciutat, però menys, molt menys. Ja quedarà a prop més verd, i a més parlaran francès. Novament una oportunitat per canviar la manera de pensar.

S’està acabant ja a l’spotify el trio de Shubert. M’espera aquest vespre una nova ballada de blues. Estic content de sentir i viure tantes emocions, com els infinits tons del blau al mar.
Ah! Per un d'aquells atzars de la vida, al final ahir vaig acabar la nit amb una americana al llit. Podeu veure com és a la foto de més avall.

Trobada inesperada: el meu profe de blues!

Noi dormint

Jo, al llit amb una americana